Reflexionar: considerar nova o detingudament una cosa
Detingudament: amb deteniment
Deteniment: acció de detindre's
Detindre: 1-Acció i efecte de detindre o detindre's. 2-Impedir anar avant, cessar de moure's. 3- Dilació, tardança, proxilitat. 4- Privació provisional de la llibertat, ordenada per una autoritat competent.
Total, Reflexionar = Considerar una cosa sense moure's, sense avançar. Amb dilació i tardança. Privar a esta reflexió provisionalment de llibertat per ordre d'una autoritat competent.
Quina merda açò de reflexionar.
Rock&Roll !!!
dissabte, 21 de maig del 2011
divendres, 13 de maig del 2011
TORTS (quan no imbècils)
Contra l'empatx de crisi en estos últims anys estem aprenent a perbocar pestes com a mètode eupèptic. En privat, això si, sense massa voluntat col·lectiva o social, disparem improperis contra tot allò que es moga en la mira de la responsabilitat, al camp de tir de les culpabilitats.
Però com este país contínua sent un país de torts, de sinistres i destres, de blaus i rojos destenyits, en certes perspectives de la crítica seguim desfocalitzant.
Quasi unànimement, i no sense raó, demonitzem o vilipendiem a aquelles empreses especulatives, bancs o entitats financeres que van iniciar el gir d'aspes de molí per a escampar la merda com a bon ventilador gegant. Arribem a odiar els seus directius de mode personal, com si foren els veïns escandalosos del pis de dalt. Execrem a aquells que continuen cobrant salaris de ciència-ficció i repartint-se dividends poc després d'haver sigut els únics a rebre ajuda pública, la de la butxaca col·lectiva, de forma directa i concisa, sense condicionants.
Al mateix temps girem el cap, quan no aplaudim, a eixes altres empreses (si he dit empreses) que també tenen en les seues plantilles nombrosos assalariats amb ingressos multimilionaris. Aquelles que també han rebut ajudes públiques quasi a fons perdut i que queden exemptes, una i altra vegada, dels seus deures fiscals o contributius sense que per això reben cap sanció ni embargament immediat. Empreses que pareixen jugar una altra lliga, un campionat sense les obligacions que patim la resta i amb el vistiplau generalitzat.
En el dia a dia d'esta insensatesa, a més a més, entronitzem a estos assalariats de xifres impossibles com a déus neoclàssics amb un baló per ceptre i aplaudim bavejants cada un dels seus pestanyetjos.
Un país de perspectives guerxes on el bàlsam del futbol i la seua iconografia es convertix en l'opiaci de major consum, on cada vegada es respira pitjor.
Com diuen a les Canàries, un espai amb un sostre de núvols baixos, entorn boirós i gris, que produïx certa sensació de claustrofòbia. A este fenomen meteorològic allí l'anomenen Panza de Burro.
Ací, i ara, música.
Però com este país contínua sent un país de torts, de sinistres i destres, de blaus i rojos destenyits, en certes perspectives de la crítica seguim desfocalitzant.
Quasi unànimement, i no sense raó, demonitzem o vilipendiem a aquelles empreses especulatives, bancs o entitats financeres que van iniciar el gir d'aspes de molí per a escampar la merda com a bon ventilador gegant. Arribem a odiar els seus directius de mode personal, com si foren els veïns escandalosos del pis de dalt. Execrem a aquells que continuen cobrant salaris de ciència-ficció i repartint-se dividends poc després d'haver sigut els únics a rebre ajuda pública, la de la butxaca col·lectiva, de forma directa i concisa, sense condicionants.
Al mateix temps girem el cap, quan no aplaudim, a eixes altres empreses (si he dit empreses) que també tenen en les seues plantilles nombrosos assalariats amb ingressos multimilionaris. Aquelles que també han rebut ajudes públiques quasi a fons perdut i que queden exemptes, una i altra vegada, dels seus deures fiscals o contributius sense que per això reben cap sanció ni embargament immediat. Empreses que pareixen jugar una altra lliga, un campionat sense les obligacions que patim la resta i amb el vistiplau generalitzat.
En el dia a dia d'esta insensatesa, a més a més, entronitzem a estos assalariats de xifres impossibles com a déus neoclàssics amb un baló per ceptre i aplaudim bavejants cada un dels seus pestanyetjos.
Un país de perspectives guerxes on el bàlsam del futbol i la seua iconografia es convertix en l'opiaci de major consum, on cada vegada es respira pitjor.
Com diuen a les Canàries, un espai amb un sostre de núvols baixos, entorn boirós i gris, que produïx certa sensació de claustrofòbia. A este fenomen meteorològic allí l'anomenen Panza de Burro.
Ací, i ara, música.
dijous, 5 de maig del 2011
INFIDEL UNA VEGADA MES
Van ser quasi tres anys i noranta-huit articles. Un trienni de compromís regular amb l'escriptura que em va assaonar, mes que fóra amb rang menor, en la rutina literària i les seues obligacions. Un periode que em va obrir la ment al dia a dia en la recerca de la idea o el guió amb el que guarnir aquelles pírriques columnes.
Va ser en un mitjà, el periòdic d'àmbit comarcal l'Informador de la Costera, que em va desdonar d'una estranya manera pel que intuïsc com un procés de neo-censura, però eixa és una altra història i potser algun dia la conte ací (o potser no). Així i tot en esta publicació se'm va permetre opinar de cara al públic, amb el meu llenguatge i forma, sobre tot allò que vaig voler durant eixe trajecte de tres anys.
Fa uns dies, rellegint les últimes set o huit xicotetes històries que em van ser publicades, vaig triar esta quasi a l'atzar per a traure-la de nou a la llum eixugant-la en esta finestra. No tinc cap intenció de penjar alguna mes, o de no fer-ho, però em va fer gràcia comprovar que algunes idees de llavors seguixen vigents en el cantó fosc de les meues opinions. Este article va ser editat el 19 de Juliol del 2008 i, aleshores, jo ja era infidel.
INFIDELITAT (en alta fidelitat)
La càrrega dels anys al llom acompanyada d'una resignada solitud petulant, em fan rondar cada vegada més a la vella dama Europa. La meretriu que protegix davall les seues enagües a totes i cada una de les promíscues nacions continentals em porta de cap amb la seua ambigüitat, amb eixa dualitat que si no és un transtorn bipolar la convertix en la millor actriu del món, la més hipòcrita, la més puta.
Venuda al millor postor en les noves subhastes de caràcter borsari, es delecta altiva mentres contínua lluint les seues dos velocitats afillades: l'una, la del progrés, presentada en societat amb orgull, publicitada fins a la sacietat i mostrada com la filla llesta de la família. L'altra, la injustícia, amagada, negada i repudiada, deambula per lúgubres amagatalls sense la pompa i alegria de la seua germana ungida.
La Senyora Europa em regira, em trau de polleguera, m'acollona. Ni la soledat ni el pas del temps són motius suficients per a continuar rondant esta engalipadora. I de nou em llance als braços de l'amant fidel que mai em falla, que em malcria i acarona sense demanar-me res a canvi, que de vegades m'encisa i en altres em desil·lusiona, però que sempre està ahí, acollidora, confortable. La concubina de la què no aconseguisc separar-me fa anys i que encara m'enlluerna. La que complementa a la perfecció els meus monòlegs vitals, les meues tossuderies soliquistes o els meus soliloquis solitaris. La Música.
Esta nit s'ha posat les seues millors gales per a sorprendre'm una altra vegada i, de nou, m'entrellace apassionat amb la damisel·la melodia.
I a la vella Europa... que li donen.
Va ser en un mitjà, el periòdic d'àmbit comarcal l'Informador de la Costera, que em va desdonar d'una estranya manera pel que intuïsc com un procés de neo-censura, però eixa és una altra història i potser algun dia la conte ací (o potser no). Així i tot en esta publicació se'm va permetre opinar de cara al públic, amb el meu llenguatge i forma, sobre tot allò que vaig voler durant eixe trajecte de tres anys.
Fa uns dies, rellegint les últimes set o huit xicotetes històries que em van ser publicades, vaig triar esta quasi a l'atzar per a traure-la de nou a la llum eixugant-la en esta finestra. No tinc cap intenció de penjar alguna mes, o de no fer-ho, però em va fer gràcia comprovar que algunes idees de llavors seguixen vigents en el cantó fosc de les meues opinions. Este article va ser editat el 19 de Juliol del 2008 i, aleshores, jo ja era infidel.
INFIDELITAT (en alta fidelitat)
La càrrega dels anys al llom acompanyada d'una resignada solitud petulant, em fan rondar cada vegada més a la vella dama Europa. La meretriu que protegix davall les seues enagües a totes i cada una de les promíscues nacions continentals em porta de cap amb la seua ambigüitat, amb eixa dualitat que si no és un transtorn bipolar la convertix en la millor actriu del món, la més hipòcrita, la més puta.
Venuda al millor postor en les noves subhastes de caràcter borsari, es delecta altiva mentres contínua lluint les seues dos velocitats afillades: l'una, la del progrés, presentada en societat amb orgull, publicitada fins a la sacietat i mostrada com la filla llesta de la família. L'altra, la injustícia, amagada, negada i repudiada, deambula per lúgubres amagatalls sense la pompa i alegria de la seua germana ungida.
La Senyora Europa em regira, em trau de polleguera, m'acollona. Ni la soledat ni el pas del temps són motius suficients per a continuar rondant esta engalipadora. I de nou em llance als braços de l'amant fidel que mai em falla, que em malcria i acarona sense demanar-me res a canvi, que de vegades m'encisa i en altres em desil·lusiona, però que sempre està ahí, acollidora, confortable. La concubina de la què no aconseguisc separar-me fa anys i que encara m'enlluerna. La que complementa a la perfecció els meus monòlegs vitals, les meues tossuderies soliquistes o els meus soliloquis solitaris. La Música.
Esta nit s'ha posat les seues millors gales per a sorprendre'm una altra vegada i, de nou, m'entrellace apassionat amb la damisel·la melodia.
I a la vella Europa... que li donen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)