"Les discogràfiques exercixen control sobre el producte físic per al que establixen un preu arbitrari, no sobre la música. Abans et deixaven escoltar una cançó gratis en la ràdio perquè comprares el disc. Ara, la idea és que et descarregues el disc sencer perquè t'entren ganes d'anar al concert. Preferisc que algú compre el meu àlbum perquè li agrada la música o el disseny. No que l'adquirisquen, no els agrade, es senten enganyats i acaben avorrint-me".
-Robin Pecknold de Fleet Foxes a El País, 24 de abril-
En l'etern dilema sobre les descàrregues i els drets d'autor una nova pregunta sacseja el debat. Pagar per un producte que no es coneix i que igual acaba per no agradar-nos? En música, cinematografia i literatura ho hem estat fent molts anys però, és açò lògic? El "tot gratuït" no em val, els autors tenen drets innegables pel seu treball però (i ja porte dos) potser hauríem de replantejar-nos el model.
Mai pagaria per una camisa que no m'haguera provat abans per tal de vore si em va bé, per a comprovar que m'agrada. Mai compraria un moble sense vore'l prèviament, sense saber si em complau o no. Parlant en llenguatge musical, fílmic o literari, però (i 3)...
Però: conj. Marca l'oposició entre les dos proposicions o membres que lliga.
Oposició i lligar. Els dubtes continuen.
Diuen que l'excés de serietat o sobrietat en una controvèrsia no és bo per a la salut, la pública i la personal. I com els mals moments també es passen millor rebolcant-se en el bon humor hui remate el tema amb un intent.
Aquell infaust dia de 1979 van entrar en fusió Flash Gordon i els Village People.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada