AQUELLA CANÇÓ

Les revistes de música, els blogs especialitzats, les webs, solen tindre en les entrevistes als grups, als autocantants, la seua faceta mes previsible. És difícil trobar alguna en què les preguntes no estiguen assaonades de tòpics i referències òbvies al passat, als orígens i influències. Tan difícil com senzill els resulta als redactors, blogaires o aficionats de webs de tret fàcil, tirar mà del manual de comparatius, atapeït això si, d'una vasta amalagama d'adjectius polifacètics i poligenètics.

No deu ser fàcil repescar la pròfuga originalitat amb tantes referències, amb tanta història musical a les esquenes i, a més, té certa lògica el pragmatisme de la comparació per poder satisfer els desitjos de nova informació en molts lectors que no tenen com a prioritat l'anàlisi de la qualitat literària.

Hi ha un microgènere dins del subgènere, si em permeteu la llicència per a així denominar-los, que em fa especial gràcia. És aquell en què els protagonistes rememoren els seus primers contactes amb la música, primeres audicions, primeres compres. En comptades ocasions apareix un guió distint a aquell homogeneïtzat en el que destaca la figura paterna o materna, el germà o germana de rigor, que van servir en safata d'or alguns grups que marcarien la venidora trajectòria musical de l'entrevistat. Sempre els mateixos noms, clàssics insubornables amb els honors de la modernitat intactes. Sonen els Beatles, els Rolling Stones, Bob Dylan, Beach Boys, los Ramones, Sex Pistol, Neil Young, alguna referència a clàssics del Jazz (Count Basie, Keith Jarrett, Chet Baker, Aretha Franklin) o el toc nacional de Golpes Bajos, algun iconoclàstic grup punk aborigen i el refregit de la moguda madrilenya.




Tot molt diferent a la meua experiència iniciàtica. Sense germans dels que sucar, l'única música gravada que hi havia en casa eren unes velles cintes al magnetòfon que la mare es va dur d'Alemanya. Allí vaig escoltar innumerables vegades les gravacions que mon pare havia fet d'un jovenet anomenat aleshores Mike Rios, el rey del Twist. Recorde també que vaig comprar el meu primer vinil en l'antiga botiga de Soni Disc al carrer Cerdán de Tallada. Va ser un recopilatori anomenat "Soy Increible" amb lo "milloret" en les llistes d'èxits de les discoteques. Li va seguir el "Canciones" dels edulcorats i plagiadors (que no versionadors) Duncan Dhu, i alguna que altra perla d'esta índole. Res a vore amb el romanticisme progre que adduïxen la majoria de protagonistes a este tipus d'entrevista. Una merda punxada en un pal, val, però també els primers passos per a saber triar i continuar conformant el meu vademècum estilístic.

Com a coincidència amb tots estos primigenis de la progressivitat he de dir que sí va haver-hi una cançó que ho va canviar tot i que em va fer vore les coses d'una altra forma, obrint les opcions al més allà musical.



Després vindrien mes discos en altres botigues locals (Perelló Júnior, Apache Disc...), cintes gravades i regravades fins a la sacietat amb la vènia de l'esparadrap, directes de la ràdio o en còpies d'amics, els efímers viatges d'anada i tornada a València a amagades de la mare amb quinze o setze anys per a dilapidar els estalvis en mes discos i...

...però, bo, això ja és una altra història, una que encara persistix encoratjant-me l'existència.