LA RIQUESA EFÍMERA

(Resposta a l'entrada en el blog "SOTA LA CREUETA" que ací vos enllace)

I a tot açò, que pareix indiscutible a pesar de la ceguera que provoca la connexió a un passat recent insostenible i que molts encara consideren EL MODEL, on són eixes mesures de canvi o renovació del sistema que fa dos anys estaven en boca de tots els dirigents?

Hem de tindre clar que a les mesures de canvis en lo legislatiu, en el control sobre el sistema financer, en la producció i la productivitat (que podríem anomenar mesures "grans"), hauríem d'afegir les mesures "xicotetes", aquelles que cada empresari hauria de prendre en la seua plaça per a ser coparticipant del canvi.

Ara que és un tema molt comentat, el de l'estalvi, potser s'hauria d'incidir en el model d'estalvi per a l'empresa, sense descuidar la inversió en millores que ha de ser constant. Fa a penes tres anys tindre diners excedent en els comptes de les empreses estava molt mal vist pels gestors o assessors de les mateixes. Es promovia la inversió en tercers (quasi sempre la construcció com molt bé vosté ha dit) o el repartiment anual de dividends.



Tindre diners en caixa era innecessari o imprudent i jo em pregunte, que té de roín tindre un coixí per a afrontar les dificultats venidores o afrontar nous reptes? Alguns empresaris hem capejat el temporal, anant contra corrent això sí, gràcies a eixe coixí, sense tindre que batallar ara amb els bancs (batalla perduda), però a canvi no tenim grans patrimonis personals (eixos que, per cert, quasi ningú posa a disposició de l'empresa en estos temps quan s'han generat des d'ella).

Eixe coixí de l'estalvi en l'empresa, tan mal vist pels economistes, és un dels exemples de noves mesures de gestió i canvi en el sistema, a nivell particular, del que es deuria parlar. Però vist lo vist pareix que tot fluïx cap a un reajustament de llocs de treball mantenint les estructures del passat, fins que de nou aparega el fantasma de la hipocresia amb el cartell de la crisi penjant del bescoll.

També és probable que vinga algú amb la teoria de que l'estalvi frena el consum i no ajuda a reactivar el sistema i, sent açò cert, no deixa de ser curiós que continuem parlant sempre de màxims, el tot o el res. La bona gestió a nivell governamental, empresarial o familiar vindrà donada per la capacitat d'harmonitzar consum amb estalvi en la mesura que, este estalvi, ens aporte la tranquil·litat necessària de cara al futur. Eixe factor, el de la tranquil·litat en el futur, que cap analista té en compte i que pareix tan difícil de quantificar.

Jo, per si de cas, seguiré aferrat-me a ell perquè em pareix un valor insubstituïble (això i la música).