JO, YO

He vist ara la pel·lícula "Yo" del director Rafa Cortés, estrenada al 2007, i m'ha agradat, m'agradat molt. Este film va passar sigil.losament pels cines nacionals obtinguent una minsa atenció per part de la crítica cinematogràfica. No obstant això, la seua carrera en l'estranger está plagada de lloances. Ha sigut seleccionada per a mes de cinquanta festivals, en Rotterdam va obtindre el premi de la crítica internacional, en Cannes el de pel·lícula revelació de l'any i els índexs d'assistència als cines on s'ha projectat són boníssims. Tot açò enfront a la mínima repercussió obtinguda en Espanya (tan sols es van fer cinc còpies per a estrenar). Per què esta diferència de criteri entre els d'ací i els d'allà?

L'òpera prima de Rafa Cortés, amb guió firmat conjuntament pel director i l'actor protagonista de la mateixa, Álex Brendemül, m'ha paregut una obra inquietant i fortament suggeridora. Esta història deambula pendulant entre les parcel·les sense vedar del thriller psicològic, la introspecció i l'humor absurd, per a arredonir una obra final enigmàtica i heterogènia. I és esta, l'heterogeneïtat, la característica que mes m'agrada de la pel·lícula, la capacitat que té de traslladar al públic eixa possibilitat de fer la seua pròpia interpretació, deixant-la oberta a cada espectador.
Sí, a mi m'ha agradat, m'ha agradat molt.



Perquè la reiteració en individualitzar la meua opinió? Tal vegada siga una resposta a les creixents actuacions en el front de la monopolització dels gustos. M'explique; És evident que en el món de la política torna a estar de moda allò de "lo que a mi m'agrada és lo bo" deixant de banda la tan important diferència de criteris i, sobretot, el pluralisme o l'acceptació de la diversitat. A nivell casolà, dins d'estos foguers de connexió virtual en què s'han convertit els blogs, ocorre una cosa semblant. Es tendix a criticar, generalment amb males formes, qualsevol opinió que no estiga dins dels parametres d'acceptació del què critica. No hi ha treva, si una escena de pel·lícula clàssica no és del grat del criticant, passa a ser "garrula" i als que l'exalcen se'ls postil·la de mitòmans passats de moda que promulguen el bon rotllo. No es pot acceptar que a algú li agrade el cinema clàssic, amb tots els seus edulcorants i les seues faltes de credibilitat. No, ací tot ha de ser cru i real, com a la puta vida, no hi hi ha cabuda per a res mes. Sota la senyera del "dret a opinar" es camufla una animadversió manifesta a tot el que no "ens agrade". L'acceptació d'altres gustos queda fora de qualsevol codi de conducta.

El mateix ocorre en l'espai musical, on la monopolització del gust passa, inclús, a oficialitzar-se. Per estes andoles és molt freqüent vore anuncis de sessions de música "de los 80's", ara anomenada "Revival". La realitat d'estes sessions, d'estes compilacions, no és una altra que la d'un estil molt concret de música, inclús m'atreviria a dir d'un llistat específic de cançons, i tot açò molt distant de la complexitat d'estils i la varietat de grups que van englobar eixa dècada, excloent qualsevol nota discordant amb eixos pírrics llistats. En els huitanta no van existir Sonic Youth, R.E.M., The Smiths, Hüsker Dü, Jesus & Mary Chain, Dinosau Jr, The Replacements, The Pixies, Stone Roses o Mudhoney, per a ser concrets. Però tampoc van ésser, sembla ser, A-ha, Alphaville, Cyndi Lauper, Enya, Europe, Jean Michael Jarre, Mike Oldfield, Modern Talking, The Police, Dire Straits, Status Quo, Roxy Music, Ultravox, Supertramp, Bananarama, Pet Shop Boys, Psychedelyc Furs, Aerosmith, Bon Jovi, Culture Club, The Buggles, Eurythmics, Frankie goes to Hollywood, Chicago, Scorpios, Metallica, Talk Talk, Tears for fears, U2, Human Leage, The Pretenders, Kool & the gang, Madness o el mateix Michael Jackson. Tots estos i molts mes, perquè no se'm puga acusar de sectari o modernet, i centrant-nos en la denominada música popular.

JO no vull cenyir-me a cap llistat, JO no desitge mopolitzar cap gust, JO respecte els gustos dels altres, JO...

YO.