EL BLINDATGE IMAGINARI

Havia descobert alguns minúsculs plaers amb els trenta ja complits i estos s'havien tornat irrenunciables. Els moments en la cantina "La Mutualidad" sota l'auspici d'Amalia, la propietària, i la complicitat de l'aroma del café eren la seua vàlvula d'oxigen setmanal. L'ambient, sosteniblement carregat amb el fum del tabac, els murmuris d'alt voltatge sense arribar a l'estridència, els jocs amb la crema del café i, sobretot, les converses. S'havia enganxat a la gent que acudia a la cantina i als seus col·loquis, al tractament maternal que li dispensava el caràcter (i el físic) robust d'Amalia i es complaïa amb cada racó d'aquell local.

Eixa vesprada oscilava entre una lectura intermitent, habitual en aquella tauleta individual que ja considerava seua, i el tafaneig a la conversa de la taula del costat. Tres clients dels de costum xarraven sobre la transcendència o no de la literatura actual, de la seua literatura, adobant el discurs amb una amalgama enriquidora de detalls tècnics, de dades, de cultura. Una demostració expositiva i de coneixements que van fer ressorgir en ell ansietats i anhels, provocant un estat de hiperventilació memorística. En uns segons el seu cap deambulava, una altra vegada, pels verals de quinze anys enrere.

Expedito, el seu nom. Ahí començaven algunes de les seues flaqueses. Els seus pares, d'hilarant fe catòlica combinada amb una creença ferma en el pragmatisme capital, així l'havien anomenat per ser el nominal del patró de les causes justes i urgents. Perquè anar-ne amb embuts? Expeditivament, directe i concís, sense borumballa.

Eixe nom fou per ell la primera pedra en la térbola senda de la sociabilitat. La resta ho completava una timidesa extrema. Els primers mesos a l'institut van certificar la derrota i des de llavors es va dedicar a evocar els seus desitjos. Fent honor a un dels altres atributs del seu nom, va expedir amb rapidesa la seua realitat i es va endinsar en un món de fabulacions. Absorbia i observava totes les revistes de cine i música possibles, tots els vídeos disponibles, tots els concerts al seu abast, fent seus els èxits dels altres. Coneixia al detall lo últim en la música indie i imitava el seu estilisme a la perfecció però tot això abonant el preu de la renúncia en la seua formació. Als díhuit ja treballava en una factoria automobilística i continuava acumulant aspiracions de vides alienes, preocupant-se tan sols per la seua imatge. Així, després de deu anys, havia polit un estil propi impecable amb una banda sonora àmplia i suggeridora. Una dècada sensera dedicada a conformar una cuirassa, això si, de lo mes chic.

Ara, ja en la trentena, havia expedit aquelles dèries, aquelles tribulacións i ell, Expedito, ho donaria tot per estar en eixa conversa a tres bandes de la taula del costat.