Els últims mesos en Landskrona s'havien convertit en una diàspora cap a ningun lloc. Havia decidit abraçar-me a la soledat i flirtejar amb la tristesa, sense compartir-les amb ningú. Dia a dia em desvinculava del món en les moltes hores de sofà al xicotet apartament i la connexió amb el passat s'havia interromput voluntàriament. Feia moltes setmanes que no parlava amb la mare o els amics del poble i els únics contactes amb gent se cenyien a les huit hores diàries d'obligacions laborals i els intercanvis imprescindibles per a avituallar-me.
El nadal tornava amb la seua cíclica rotacional i jo ni l'intuïa. No m'interessava ni ell ni els seus cerimonials i celebracions. Tan sols una cosa havia fixat el meu interés per estes dates i tenia molt a vore amb la meua única distracció darrerament. La pulcritud i civisme nòrdic es permetien alguns capritxos en estos dies i açò m'obria les portes a l'observació. El xafardeig visual, mut, s'havia convertit en l'únic passatemps fora del meu refugi i un fet en concret em reclamava l'atenció.
Em passava hores observant la gent fumar. A Suècia açò no és tasca fàcil i buscar llocs públics on la gent sostinguera un cigarret encés s'havia convertit en una obsessió. Amb les festes nadalenques alguns pubs obrien un parèntesi de consentiment i això em permetia completar la meua tesi. I és que a més de l'observació havia començat a elucubrar teories sobre la personalitat de les persones segons la seua forma d'agafar el cigarret.
La meua teoria agrupava la gent en cinc grups. El primer grup, el de "novells", subjectava el cigarret amb por, entre el dit índex i el polze, fent suport lleugerament amb el del cor. Este evident estat d'inseguretat se solia combinar amb una actitud teatral i de perdonavides per a dissimular les carències i la inexperiència. Segons el meu promptuari de personalitats solien ser persones de poques llums, altius i badocs, però sense mala fe.
Al segon grup el denominava el dels "avançats". Estos ja agafaven el cilindre blanc de la forma mes genèrica; únicament entre els dits índex i del cor. S'atrevien no tan sols a xamar en eixa postura sinó també a passejar amb el cigarret enganxat entre els seus dits. Havia observat que estes persones eren prou obertes i disposades a qualsevol experiència. Inclús podia confirmar que eren molt inquietes i, de vegades, excessivament llançades.
El tercer grup m'agradava anomenar-lo com el dels "racionals" i era una conseqüència o derivació del segon grup. La postura de subgecció no diferia del grup 2, inclús l'alineació de la resta de dits junt als dos subjectors era la mateixa, però la diversitat de postures i situacions en què es produïa era molt major. Ja no sols es fumava o passejava, sinó que es podia estar escrivint, conversant plàcidament, llegint o simplement assegut veient-les passar amb una naturalitat impròpia de la nicotina. Els individus d'esta espècie eren extremadament lògics, de caràcter pausat i gran capacitat analítica. No solien alterar-se i difícilment se'ls podia pressuposar les intencions. Potser era el grup de caràcter mes imprevisible.
Els "agoserats". Esta era la denominació en el meu teorema de personalitats fumadores per al quart grup. Sense dubte era el grup de pitjors aptituds. El format d'agarre continuava basat en els dits índex i del cor però la varietat de postures es multiplicava de forma exponencial. Mai quedaven alineats la resta de dits i se solia complicar la postura amb alguns accessoris afegits. Gots, misteres, clauers, gerres o qualsevol altre objecte eren el complement imprescindible per a este conjunt. A més, dins del mateix grup es podien enumerar diverses subespècies en les que la monyica definia algunes qualitats. Personatges egocèntrics, histriònics i amb una capacitat innata per a cridar l'atenció. La senzillesa quedava molt lluny dels seus objectius i en la seua versió femenina el glamour prioritzava qualsevol decisió. Poc fiables i envejosos, era el grup que menys m'agradava.
L'últim grup era el meu predilecte. Els "taciturns" pinçaven el cigarret entre l'índex i el polze, com el primer grup, però a diferència d'estos amagaven el tresor de tabac en la concavitat produïda amb la resta dels dits. El cigarret sempre pareixia ocult, tant al fumar com al subjectar-lo. Alguns avesats aconseguien inclús que no es vera ni al xamar, ni a l'eliminar les cendres amb un colp conjunt i coordinat dels dits del cor i anul·lar. Així mateix la subgecció amb el dit polze es produïa quasi a mitat d'este per a complicar encara mes, si això és possible, la postura. Personatges singulars, de vegades solitaris, bevedors i amb trets de ludopatia. En altres ocasions es mostraven molt socials, altament participatius i amb un atractiu innegable. La peculiaritat era la seua millor característica i sempre tenien la frase adequada per a fer lluir un somriure en els demés.
La confecció d'esta teoria, amb els cinc grups, havia sigut l'única font de distracció estos últims mesos i cap altra perspectiva m'il·lusionava lo mes mínim. L'horitzó del meu futur tan sols passava per rebolcar-me en la soledat i ampliar estos cinc grups amb algunes postures i personalitats què estava indagant.
Aquella nit de nadal seria, a la fi, tan sols per a mi. Havia pogut aconseguir una botella de cava "Tantum Ergo" i, junt amb l'última de tinto Somontano "Marboré" que em quedava, complementarien el sopar de costelles a la mel amb soja. Jo i la meua solitud féiem bona parella eixa nit i podia confirmar, després de tantes incerteses, que allò era el que volia. Potser, el que desitjava. Potser.
2 comentaris:
Desconcertant conte. I conste que és un elogi. Molt suggeridor, però desconcertant. De veritat que els fumadors també som decodificables per la manera en què fumem?
Ho dubte Xavi, ho dubte. Tampoc crec en la grafologia, la quiromància o l'anàlisi de personalitat pel trets de la cara, però són activitats que em pareixen molt curioses. El fet de poder conéixer com és una persona pels seus trets, o pels seus gestos, i així encasellar-la en un grup determinat se'm presenta com un fet literari, o cinematogràfic, de lo mes interessant.
En definitiva, que tan sols és un conte amb què pretenia fugir dels estàndards habituals, així com tractar el tema de la soledat i la seua acceptació en dates com les actuals. Que siga desconcertant, suggeridor, inclús intrigant, era l'objectiu. No puc negar que m'agrada la literatura o cinematografia que es recolza en estos factors (i en alguns altres molt pròxims al costat fosc o suburbà de la vida).
Publica un comentari a l'entrada