Des de l'última conversa amb la mare res era igual en Landskrona. La desídia s'havia incorporat novament a la meua vida i qualsevol situació portava subjecte l'estri del passat. La factura del telèfon mòbil s'havia multiplicat per tres i les senyals de les nits en vetla, indagant en les profunditats d'internet, s'acomodaven ulleroses cada volta mes evidents. Tornava a buscar refugi en els meus amics de casa, el d'allí, els de sempre. Les distàncies de nou pareixien insalvables i desitjava la meua llar solejada, perfumada, la del poble. M'havia desvinculat sentimentalment del xicotet apartament revestit en fusta roja i blanca i el meu cap, de nou, pagava lloguer en el pis de Russafa. Les jornades en la conservera havien deixat de ser confortables per a passar a ser longeves, interminables, però preferia allò que el purgatori del pub i les seues llargues sessions de fredor sueca ungides en cervesa calenta i vodka. Des de la xicoteta finestra quadriculada del despatx amb sostre inclinat, rodejat d'albarans i factures, observava les pulsions de la mar, de l'actiu port amb el seu pertinaç filtre líquid envernissant el paisatge. Deambulant a dalt i a baix, sense acceleracions però constants, els mariners carregaven i descarregaven, nugaven, maniobraven entre caixes de peix, desnugaven i tornaven a apilar. Sempre amb el gest inflexible, rígid, traçat amb les cremes protectores per al fred i abillats amb la millor roba impermeable en colors roig i verd. Doble forro, botes altes dissimulades entre les juntures dels pantalons i àmplies caputxes alternades amb gorros cenyits de fil negre. En una pausa de l'activitat i per una sèrie de vincles difícilment explicables, em vaig vore reenganxat al passat, concretament al dia de la meua primera comunió. I la comparació em regirà. Intentava recordar els vestits de tots i cada un dels meus companys aquell dia. Jo mateix vestit de blau fosc i camisa blanca sense corbata, Sebastià "el Roig" amb el seu trage negre setí de faller o Joan Carles amb el de mariner blanc a rivets blaus i el seu mocador penjant recte en l'esquena. Hòstia tu, i mariners molts mariners. Uns d'almiralls, altres de capità, la majoria de mariner ras de gala, però una fotracada de mariners. Mai m'havia preguntat el per què d'eixa indumentària o que relació existia entre la celebració religiosa i les connotacions marineres. Sense respostes i obnubilat pels rècords, enfilava a fosques de tornada al meu xicotet amagatall, quan per les comissures del passat es va colar una imatge posterior, d'uns huit o nou anys mes avant. Aquell petó adolescent, el sabor del nerviosisme i la tensió muscular, afonats en un vell sofà junt amb Ella i jo.
7 comentaris:
Hi ha una confabulació mundial que s'ha empenyat hui en acabar-me la reserva de llagrimetes i posar-me la morrinya allà un poc més amunt dels núvols. Mar i terreta i ports i els Jayhawks. Peeeerò per damunt dels Jayhawks els Grand Funk Railroad. Peassssso versió! Quina cançonota, tot i que el disc on està, el All the Girls in the World Beware!!! és dels que menys m'agraden dels GFR.
Que no tenia jo ja prou amb el video d'El signe dels temps, ai... a este pas me'n torne!!!
La nostàlgia és un símptoma d'existència, un sentiment que ens diu que estem vigents, vius. És com una ruptura amorosa, que té parts bones. En qualsevol cas, si se'n torna Senyora Comtessa, serà ben rebuda.
Per cert, peaso post. L'he llegit dues vegades.
Comtessa, no serà per a tant. Si pot servir d'alguna cosa ha de saber que jo no sóc partícip de cap confabulació, ni mundial, ni comarcal, ni tan sols de la del pati de ma casa. Difícilment arribe a coordinar les meues obligacions i plaers quotidians, com per a implicar-me en altres conjures. Tan sols ha sigut past de la casualitat : el seu estat actual abraçant-se coetàniament a una idea literària que portava temps mastegant. Una faula en què la meua fantasia, alguns dels meus anhels incomplits i una xicoteta porció de realitat convisqueren afillats sota la meua imaginació. Dels Grand Funk Railroad no havia escoltat res, ni tan sols la versió del Bad Time, però als Jayhawks ja fa anys que els rosegue, sense pegar-li's una forta dentellada, per a poder gaudir del seu sabor el màxim temps possible. Xe, una delícia.
P.D. De segur que el temps que li quedà ahí se li passa en dos caguerades i tres vesprades de solet (es que hui estic d'un graciós que es toca el basto).
Que no és que els GFR feren una versió de Bad Time, BAD TIME és original dels GFR!!!!! Jo sóc molt molt fan, més fan d'ells que dels Jayhawks i mire que dels Jayhawks sóc fan que te cagues!!!
És evident, com li he dit abans, que al no haver sentit res dels GFR per a la mi la cançó original era dels Jayhawks. Com diuen els castellans "nunca te acostarás sin saber algo nuevo" i "para gustos, colores".
Lo Pol, m'alegre que el complaga el meu post. Ara mateix estava indagant en el seu raconet particular i fent-li algun comentari. Ens la vegem demà a la piscineta penjollera.
Amic Cul de Sac, gràcies per enllaçar amb el meu blog. Jo, per la meua banda, acabe de descobrir el seu i estic encantat de la vida. Una entrada i uns fraseigs de guitarra que m'han aborronat i m'han transportat a altres temps i altres llocs.
Salut!
Ximo, tot un honor la seua visita al meu humil amagatall. Ja feia temps que seguia el seu blog però he decidit oficialitzar el meu seguiment, per allò del proselitisme necessari. M'alegra molt que gràcies al meu post haja pogut viatjar gratuïtament, encara que haja sigut a altres temps, i espere que les esgarrifances no li provoquen cap simptomatologia adversa als seus propis interessos i plaers. Salut.
Publica un comentari a l'entrada