IMAGINARIUM ALIÉ PROPI... (obeslutsamhet)

Des de l'última conversa amb la mare res era igual en Landskrona. La desídia s'havia incorporat novament a la meua vida i qualsevol situació portava subjecte l'estri del passat. La factura del telèfon mòbil s'havia multiplicat per tres i les senyals de les nits en vetla, indagant en les profunditats d'internet, s'acomodaven ulleroses cada volta mes evidents. Tornava a buscar refugi en els meus amics de casa, el d'allí, els de sempre. Les distàncies de nou pareixien insalvables i desitjava la meua llar solejada, perfumada, la del poble. M'havia desvinculat sentimentalment del xicotet apartament revestit en fusta roja i blanca i el meu cap, de nou, pagava lloguer en el pis de Russafa. Les jornades en la conservera havien deixat de ser confortables per a passar a ser longeves, interminables, però preferia allò que el purgatori del pub i les seues llargues sessions de fredor sueca ungides en cervesa calenta i vodka. Des de la xicoteta finestra quadriculada del despatx amb sostre inclinat, rodejat d'albarans i factures, observava les pulsions de la mar, de l'actiu port amb el seu pertinaç filtre líquid envernissant el paisatge. Deambulant a dalt i a baix, sense acceleracions però constants, els mariners carregaven i descarregaven, nugaven, maniobraven entre caixes de peix, desnugaven i tornaven a apilar. Sempre amb el gest inflexible, rígid, traçat amb les cremes protectores per al fred i abillats amb la millor roba impermeable en colors roig i verd. Doble forro, botes altes dissimulades entre les juntures dels pantalons i àmplies caputxes alternades amb gorros cenyits de fil negre. En una pausa de l'activitat i per una sèrie de vincles difícilment explicables, em vaig vore reenganxat al passat, concretament al dia de la meua primera comunió. I la comparació em regirà. Intentava recordar els vestits de tots i cada un dels meus companys aquell dia. Jo mateix vestit de blau fosc i camisa blanca sense corbata, Sebastià "el Roig" amb el seu trage negre setí de faller o Joan Carles amb el de mariner blanc a rivets blaus i el seu mocador penjant recte en l'esquena. Hòstia tu, i mariners molts mariners. Uns d'almiralls, altres de capità, la majoria de mariner ras de gala, però una fotracada de mariners. Mai m'havia preguntat el per què d'eixa indumentària o que relació existia entre la celebració religiosa i les connotacions marineres. Sense respostes i obnubilat pels rècords, enfilava a fosques de tornada al meu xicotet amagatall, quan per les comissures del passat es va colar una imatge posterior, d'uns huit o nou anys mes avant. Aquell petó adolescent, el sabor del nerviosisme i la tensió muscular, afonats en un vell sofà junt amb Ella i jo.

A DAY IN THE LIFE

Neil Young mira directe als ulls, dóna igual la quantitat de gent, arriba a tots. Dóna igual lo prop que estigues (jo a uns trenta metres), o lo lluny, la seua mirada compareix directa, incisiva. Les pantalles gegants no fan sinó amplificar la sensació de magnetisme, d'atracció. La mirada caòtica, imprevisible, eixa que deambula entre la bogeria i la genialitat, eixa que tan sols posseïxen aquells capaços d'abduir amb un sol colp de parpella. Jeff Twedy, Michael Stipe, histriònics, bojos, tots posseïdors de mirades imant, però cap assaonada en les mil i una batalles vençudes pel Young. El vell llop s'encorba i inicia el ritual. La dansa sobre si mateix, el conjur a la seua guitarra, amb la complicitat de Rick Rosas l'escena es confabula amb el misticisme. A l'escenari els elements precisos per a guarnir l'acte amb el color de la senzillesa. Olor d'antic, d'usat, de classe. El vell orgue llangorós, les guitarres polides desgastades per l'ús, l'espina dorsal dels micros cosida amb pues plàstiques, el cabaret de lletres fosforescents jugant a les amagades amb l'enorme piano i la resta d'elements allà presents. -Mansion on the hill- obri la veda, van caient les peces al sarró de la memòria acompanyades pels cors de la gentada. Ondulant, la intensitat s'abraça i separa de l'intimisme sense arribar a donar-se l'esquena. -Mother earth-, -The needle and the damage dome-, -Heart of gold-, -Old man-, -Unknow legend- amb el perfil de Peggie Young apareixent subtilment per a conferir autenticitat, si es que cal. La veu, la meua, la de la gent, es va esgarrant i el vell rocker seguix impertorbable, inesgotable. El seu gest cru s'alterna amb un somriure paternal fruit de la satisfacció. No necessita enraonar, tan sols tres frases de concís agraïment per a dos hores d'actuació. Resten les paraules. Al cim del turó de la nit arriba -Rockin' in the free world- i poc després perllongades distorssions sota el preu de cordes trencades per velles i rotustes mans. La fi amb una cançó que ho resumix tot - A day in the life-, de segur amb la complaença dels Beattles. Pot ser un dia, sí, però no un dia qualsevol.

A Xavi i la comtessa.