Cinc minuts de conversa amb ma mare i el fil telefònic m'enganxava novament al passat, el mas recent, el de tan sols sis mesos arrere, a mode de cordó umbilical. Un so auster i analògic s'entrellaçava amb la seua veu, la de tota la vida, la veu de la meua memòria. Mig any en aquell poble coster Suec, Landskrona, i em trobava perfectament instal·lat, còmode. Adaptat al seu clima agrimat amb aquell boirós filtre solar. Adaptat al civisme i fredor de les seues gents, a la calidesa de les seues cases i establiments. Adaptat als costums, al respecte, a la impol·luta neteja dels seus paisatges. Els inicials dubtes sobre la meua aclimatació, sobre la tensió amb què l'enyorança tiraria cap arrere, es van dissipar en tan sols uns dies. Inclús en la xicoteta empresa conservera en què treballava, em trobava confortablement acollit. El regular contacte amb els meus amics de sempre, fruit de les noves tecnologies, no em desvinculava de la meua nova realitat diària en la què em sentia complet, segur i el ritme pausat en la meua nova vida, en les meues noves relacions, m'emplenava. Es podia dir clar i ras que no tirava res en falta. Inclús el parell de relacions sexuals que havia tingut en aquell temps, la naturalitat i descomplexitat de les mateixes, enlluernaven el meu present com mai haguera imaginat.
El quart d'hora, límit habitual en les converses telefòniques amb la mare, estava arribant al seu límit. Les vicissituds i anècdotes del banquet de comunió de diumenge passat, el del fill dels meus veïns al poble, havien copat la pràctica totalitat de la telefonada de hui. I en el torn final, el de les alabances al combregant, la seua flegma d'aquell dia, la seua simpatia i espontaneïtat, va ser quan ma mare va pronunciar la frase maleïda: "Eixe xiquet és un caramelo". El sostre a terra. La pedregada d'emocions caient amb virulència. Per la teulada acabada de derrocar de la meua posició emocional, entraven lliure i massivament una tona de records, de sensacions aparcades, d'enyorances. Una xicoteta frase, ximple, dialectal, ni tan sols normativa, m'havia inoculat el pitjor dels mals, la nostàlgia. La furtiva despedida, insípida i freda abans de penjar el telèfon, em predisposava per a afrontar un altre cop la meua nova vida. Però res era igual, estava ungit en la melangia i al meu interior ja creixia l'argelaga del desitg, de la tornada a la calor sufocant de l'estiu, de la llum i dels horaris interminables, dels carrers escandalosos i la disbauxa, de la llar. Maleït caramel-o.
2 comentaris:
Davant el breu exili anglés i el un poc més llarg nòrdic que m'espera, entenga que el post m'entusiasme. Amb l'Skype, quan li veig la careta a ma mare i de fons la porta del menjador de casa, o la cuina, o les parets del despatx, ja m'entren ganes de tornar abans de que òbriga la boca.
Supose, i és tan sols això una suposició ja que no tinc experiència vital per a més, que el que haja viatjat molt, o estiga constantment viatjant, ha d'arribar a un encreuament en què la nostàlgia avance en doble sentit. En els moments que es trobe a casa també deu sentir enyorança, però en este cas de la novetat viatgera, de les inseguretats i emocions d'estar fora. Però açò potser siga tema per a una altra entrada, i açò només és un imaginarium.
Publica un comentari a l'entrada