EL TRAJECTE I EL CALENDARI

Durant anys vaig esquivar al calendari, el vaig estafar amb argúcies mal dissimulades i banals quefers. L'eludia i menyspreava com al xicot pallús del grup d'amics amb què ningú vol sostindre una conversa mes allà de dos minuts o una pauta protocol·lària efímera.
M'importaven poc o gens les ferides que em deixava amb el pas del temps i les cicatrius marcades en roig al caseller d'esdevenirs i objectius futurs.

Però el calendari és implacable i venjatiu. Fa dos anys va iniciar un campanya sistemàtica i remarcable en la meua persona amb l'únic objectiu de consolidar els seus estratagemes de treball i lligar-me de per vida al record de les seues cites.
Per dur-la a terme va triar com a estendard i punta de llança un número fix del mes de juny.

Amb la seua esmolada presència, l'1 de juny del 2011 va enfonsar una estocada mortal en la meua resistència per a rematar en mi qualsevol indici d'optimisme.
Eixe dia vaig morir.

El dia de l'adéu que em va liquidar deixant-me mort en vida, insomne de desitjos i esperances. La major i mes dolorosa pèrdua de la meua agnòstica vida, la despedida a qui em va fer com sóc, a qui em va parir i va ser la major i millor referència al meu camí.
L'adéu, tanmateix, al que jo era i havia sigut fins eixe moment.

Al 2012, amb sarcàstica ironia, l'1 de juny em va portar novament a la vida. Ara fa un any la sort, o l'atreviment, em van dur al moment i la persona millor indicats. Eixe dia vaig ressuscitar d'entre els vius perquè ella, perquè tu, arribares a la meua vida. Eixe dia, fa ara un any, tot va començar a ser molt mes fàcil.

I ara, un altre 1 de juny, la meua vida dóna un altre tomb per a obtindre millors perspectives. Demà-passat s'inicia oficialment, de manera contractual, un procés de regeneració d'il·lusions que em durà cap a noves experiències laborals i personals. Un nou recorregut que m'allunya de la decepció actual, l'amarga rutina i la desesperança.

En temps com els que corren afrontar un repte com el que ara tinc al davant, arriscar per aconseguir nous objectius i poder mirar de front al dia a dia sense abaixar el cap davant del pessimisme, és tindre tota la sort del món en la butxaca. És sentir que tanta insensatesa com ens rodeja pot arribar a ser batuda.

Un 1 de juny va començar tot.
Ara seguix.
I allò millor, tot és amb tu.

MOLT MES

Així sóc jo, tan imperfecte com palpable, tan evident com errat. He tret a passejar les tensions del meu estómac per a intentar extraviar-les, per a perbocar-les en la primera revolta del camí i recercar les giragonses que m'adrecen en la meua incorrecció.

Hui he decidit tornar a escriure.


No m'agraden les efemèrides i menys les que rememoren defuncions. No m'agrada descobrir que a l'aniversari d'una mort se l'anomena "aniversari luctuós", un terme que sona eixut, fosc i antitètic a la celebració que pot, que deu, significar el recordatori de les coses bones d'una vida.

No m'agrada repetir-me com el ramat que sistemàticament commemora a les ordres d'una agenda.

Però Estellés és molt mes que tot això, molt mes que la poesia mínima, exigua i irrisòria que se sosté enredada entre els fils de la xarxa global i la vanaglòria d'eixos cercles edulcorats que es retroalimenten amb les seues carències per a autocomplaure's.
Eixa poesia i els seus estils m'empalaguen cada dia mes fins deixar-me sec el gust.

Vicent Andrés Estellés és molt mes, encara que hui ens falte ja vint anys.
La seua senzillesa directa i opulenta és molt mes que un "aniversari luctuós" i totes les seues efemèrides.

Ací una prova:

"res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot."

HORACIADES, Vicent Andrés Estellés



A Estellés cal musicar-lo en la seua llengua i amb la seua grandària.

2012

El meu resum de l'any 2012 és adjectiu i desmemoriat, té una esquizofrènia de sentiments enfrontats farcint-lo i camina còmodament per l'esmolada fulla del desinterés, traspassant la frontera de l'any nou, cap a les fèrtils terres de la abúlia sense esgarrar el mes mínin somriure en el caràcter.

Este any passat m'ha embolicat dins d'una crua i grossa capa d'acceptació prestat-me els pitjors records laborals que la memòria és capaç d'admetre'm al seu cabàs de la tolerància. Este any ultimat m'ha redreçat definitivament el punt de vista cap al pessimisme present i futur.
El 2012 també m'ha confirmat en el buit d'idees, deixant mut este espai en abundància.

En definitiva, un any l'acabat que, així i tot, no canvie per cap altre. Un any ineludible i irrenunciable.

I és que en esta revolta de temps que ens circumcida l'alegria i abona als enutjos, en esta perífrasi de la mala llet del dia a dia, que algú aparega en la teua vida amb desig de compartir-ho tot i que siga el apèndix perfecte que sempre vas rumiar, relativitza els problemes fins al substrat de la vergonya per la queixa i recol·loca les perspectives en la via de la satisfacció.

Qui deia que en estos temps no restava espai a l'esperança?
Qui ens negava la possibilitat de ser complets?
Qui asseverava que per esta època fosca no es podia transitar gojós?

Jo he trobat tot el que buscava en el pitjor any de la meua vida.
Sí, una feliç contradicció.

Com sempre, i per sempre, una qüestió de perspectives.

EL LÈXIC FATIGÓS (I FASTIGÓS)

Les paraules en este espai seguixen mudes, ofegades front a un lèxic, l'imperant, que acovardix i derrota, que oprimix i esgota.

Un lèxic, el de la negació i la por, que criminalitza la paraula "radical" (Relatiu o pertanyent a l'arrel, que procedeix directament de l'arrel. Que afecta l'arrel mateixa de la cosa, el principi d'una cosa) i familiaritza el terme "troica" fins que se'ns cola insolent i desvergonyit en casa, en la cuina, en el llit, on tenim que rendir-li ofrena cuinant-li submissió després d'un mal polvo d'incòmodes postures reverencials.

El lèxic d'una gramàtica, la de la hipocresia, que utilitza el complement directe del "poble" com transitiu cap a la mentida i el propi interés. Una gramàtica que escolta al "poble" per a canviar programes o intencions i convocar consultes sobiranistes, però que té les orelles tapades davant de les demandes d'eixe "poble" en el tema de les retallades i la gestió pública. La gestió de la crisi, la prèvia a la crisi i la que se'ns ve al damunt.

La gramàtica nacional que es queixa a Europa pels mateixos motius i amb el mateix discurs amb què defén les idéntiques polítiques que ací aplica; "no em retalles que ja ho faig jo".

És probable que continue l'afonia d'idees i voluntats en este espai. Eixa malaltia del silenci provocada pel virus del desànim inoculat amb la reiteració de la injustícia. Esta afàsia lexical per lesió del sentit comú.

És probable que continue silent quan el que he de dir ja em sona.

I és que en estos temps fins i tot és probable que el punk  no siga d'orige britànic, que els seus precursors foren de Lima.

És probable. 

PER OMISSIONS (II) "espiració"

I front al cinisme d'esta gentola, la seua avarícia i la grandiloqüència dels seus capritxos, eixos que hem pagat i continuarem pagant entre tots, front a la megalomania insostenible que ara volen disfressar de deute col·lectiu amb remitent a la mala consciència general, enfront d'estes i altres "virtuts" que ens han portat on ara estem, jo em resguarde en les meues xicotetes manies i plaers, m'arrecere entre les andròmines de la  pròpia satisfacció. 

L'estrèpit del descoratge dels que sí estem afrontant les nostres responsabilitats i pagant les errades que hàgem pogut cometre (eixa majoria silenciosa o sorollosa, tan se val), sense rebre cap ajuda sinó mes bé el contrari.

Eixe estrèpit del què m'aïlle aprofundint als meus silencis i rescabalant-me en les meues insignificants obsessions disfressades de plaer i complaença, estes manies d'anar per casa tan senzilles, simples i barates, de l'ordre jeràrquic de la humilitat o molt a prop d'ell.

Com per exemple la lectura d'obres que em fan somriure, sinó baquejar-me, en estèreo i reverberació. És el cas del què ja podíem definir com un clàssic; "Sin noticias de Gurb" d'Eduardo Mendoza. Indispensable en les biblioteques personals de primera mà de tot aquell que desitge restablir amb regularitat carcallades contra el desànim.

"Al oir el estrépito acude un camarero y me ordena que deje libre la mesa de inmediato. Me informa de que esta mesa ha sido reservada por Estefanía de Mónaco, su prometido y unos acompañantes. En realidad, añade, la reserva fue hecha en 1978 y aún no ha comparecido nadie, pero, tratándose de quien se trata, la gerencia del local no ha estimado oportuno dar por cancelada la reserva. Una vez por semana, continúa diciendo el camarero, los manteles y servilletas son lavados, los cubiertos abrillantados, los arreglos florales, renovados, las hormigas, exterminadas, y los panecillos (de pan blanco, integral y de soja) reemplazados por otros recién salidos del horno. En un rincón hay media docena de fotógrafos cubiertos de telarañas".

Un altre mètode d'auto-oxigenació que ha arribat a convertir-se en una xicoteta obsessió, és la meua mania per les veus dels dobladors sud-americans de dibuixos animats dels anys 80 i 90. Amb eixes estridències en aguts o les tonalitats tan suggeridores com dispars. La teatralitat mai va ser millor sonoritzada.

I per descomptat, la constant recerca en la música. Eixa que em du tan agradables sorpreses al descobrir les veus de sempre a les músiques de hui i en millor forma que mai. 

El minimalisme dels propis i xicotets plaers front a les grandiloqüències de la insolència, l'estafa i la hipocresia.

És senzill, però és el meu mètode per a combatre-les.

PER OMISSIONS (I) "inspiració"

D'un temps a esta part em regolfen els silencis. Tinc congestionades les opinions i idees amb l'excés d'informació. La sensació de desànim i improductivitat ha deixat buit este espai tot este temps.

Cada dia, cada nova relectura de la situació, no fan sinó corroborar l'engany i la gran estafa així com abonar el terreny de la impàvida desgana. Les mentides contínues i desbocades, sense mesura. La fal·làcia dels què diuen ens representen quan el que realment representen és, únicament, als seus interessos i el d'aquells pocs que els poden cobrir les esquenes així com omplir les butxaques.

El mateix dia que, davant de les queixes generalitzades a les portes del corral que els congrega, conjuraven en veu alta la representativitat que el vot del poble els atorga, estos oligarques de postís votaven coses com les que voten. 

És tan sols un exemple, ho sé, però també és l'exemple de cada dia, el de les maneres de governar i representar que tenen estos cacics d'amagadetes des de fa molts anys. 

(Sessió plenària núm. 57 celebrada el dimarts, 25 de setembre del 2012)

- DEL GRUP PARLAMENTARI MIXT (SENYOR BALDOVÍ), SOBRE L'APROFITAMENT DELS ALIMENTS DESCARTATS PER LES GRANS SUPERFÍCIES. (Número d'expedient 173/000041). Efectuada la votació, va donar el resultat següent: vots emesos, 314; a favor, 142; en contra, 171 , abstencions, 1.

Va quedar rebutjada. 

- DEL GRUP PARLAMENTARI "UNIÓN PROGRESO Y DEMOCRACIA", PER A LA RACIONALITZACIÓ DEL RÈGIM RETRIBUTIU DELS CÀRRECS POLÍTICS ELECTIUS PER MITJÀ D'UN SISTEMA OBJECTIU, COHERENT I TRANSPARENT A NIVELL NACIONAL. (Número d'expedient 162/000415). 

Efectuada la votació, va donar el resultat següent: vots emesos, 314; a favor, 6; en contra 308.

Va quedar rebutjada. 

- DEL GRUP PARLAMENTARI BASC (EAJ-PNV), RELATIVA A LA LLUITA CONTRA EL FRAU FISCAL. (Número d'expedient 162/000423). 

Efectuada la votació, va donar el resultat següent: vots emesos, 314; a favor, 128; en contra, 170; abstencions, 16. 

Va quedar rebutjada.

La iniciativa popular no té cabuda en este joc i les parts del bescuit que tots cuinem ja estan adjudicades. Ni tan sols es pretén "escoltar" el que es puga "demanar", ni tan sols s'admet "opinar".

És tan sols un exemple, ho sé ,però diu tantes coses...

ESPERANÇA

Miquel era un home d'hàbits i costums, no li agradaven les sorpreses.

Aquella vesprada-nit a la vella sala de cine, el final de la pel·lícula l'havia deixat pegat a la butaca sense alé. Portava mes de deu anys visionant este film amb regularitat, bé en alguns cinemes de la resistència cultural on el continuaven reposant, bé en algun visionat ocasional a cineforums oxidats o, en la majoria de les ocasions, a sessions individuals i onanistes d'autoconsum casolà.

"Repudia", la pel·lícula, narrava amb agilitat i elegància extrema la batalla sense quarter entre la "objectivitat" i la "subjectivitat".

El bàndol del "ésser objectiu" amb el suport unànime i generalitzat de qualsevol societat civilitzada, defenia els seus postulats i qualitats amb les armes de la globalitat i l'acceptació massiva i mediàtica.
Ser "objectiu" en eixa guerra comportava relativitzar-ho tot a l'objecte en si mateix, amb independència de la pròpia manera de pensar o sentir. Existir independentment a la consciència arribant a ser desinteressat i, inclús, desapassionat.
Amb estos atributs s'obtenia l'aplaudiment generalitzat, incloent el suport públic de la hipocresia mes rància i els seus rerefons mes interessats.

Enfront, la multitud "subjectiva", duia totes les de perdre. Quan es pertany o s'és relatiu al subjecte en oposició al món exterior, no es tenen molt bones perspectives d'obtindre el beneplàcit universal. Actuar i lluitar en aquella batalla fosca, la dels temps de les mentides quotidianes i acceptades així com la mal dissimulada lluita de classes i interessos, i fer-ho amb les armes forjades en la pertinença al propi mode de pensar o de sentir i no a l'objecte en si mateix, al fonament personal lligat als sentiments, era clarament una batalla perduda.

La "subjectivitat" pública no estava ben vista, ni per uns ni per altres, mes que després els seus preceptes foren els mas usuals i utilitzats.
Així és que, com no podia ser d'una altra manera, la "objectivitat" s'alçava una i altra vegada guanyadora d'una guerra injusta i descompensada.

Però aquella vesprada-nit el final de la pel·lícula va ser diferent. Miquel va observar acatxapat al seu seient com el "ésser subjectiu", amb la força de la repulsió i el cansament, amb l'energia que dóna la desesperació davant de les contínues injustícies velades amb "objectivitats" de baix calat i interessos mal disimulats, obtenia una victòria contundent.

No ho podia creure, havia vist aquella pel·lícula mes de trenta vegades als últims anys i mai hi haguera sospitat un final així.

Ja en casa, encara obnubilat i extenuat per la sorpresa, es relaxava i acomodava entre precisos glops a un bon vi de la Ribeira Sacra i les delicatessen en forma de porcions d'uns opulents formatges Stilton anglés i Gouda holandés.
Havia arribat a la conclusió que eixe final, el nou final, li agradava mes que el tantes vegades vist abans però sobretot, i això era el mes sorprenent, que el feia mes feliç.

Després d'un últim i llarg glop de vi, havia decidit no tornar a vore cap altra vegada eixa pel·lícula i en veu alta va ofrenar la frase que ressonà amb reverberació per tot el menjador com un laude celestial, eslògan adoctrinant o veredicte final:

"No es parle mes".