EL CAU ACÚSTIC

L'ORDRE I EL DESORDRE

2012-02-06T23:23:00.021+01:00

Cadascú disposa del seu propi ordre.

El meu és un ordre senzill, aparent que no aparatós i necessari per que m'és inevitable. Em recolze al meu ordre per a estructurar les meues disjuntives, per a simplificar i assolir els meus objectius o per a sentir-me segur en les meues carències.

Hi ha gent que cavalca en el desordre o que troba l'ordre al seu desordre.
El desordre del meu ordre és minvat i consentit, irrisori i lleuger, quasi burlesc. La llicència picant a tantes responsabilitats autoimposades, no sé si obligatòries.

Els meus xicotets desordres són el que jo, tantes vegades, voldria ser.

Així i tot m'agrada l'ordre, com a Ursus Werhli, però sense arribar al seu nivell, tot siga dit.
Lo seu és obssesiu, de l'orde (que no ordre) maniàtica, podíem anomenar-ho.

En el seu primer llibre, Tidying Up Art, es va atrevir a "ordenar" algunes de les mes conegudes obres d'art pictòriques contemporànies amb resultats sorprenents.

Al seu segon treball, el llibre amb el recull fotogràfic The Art Of Clean Up, l'artista suís emfatitza en la seua mania fins a aconseguir les mas elevades cotes d'hipocondria sistemàtica. El perfecte catàleg de l'estètica de l'ordre.

El meu ordre, però, té algunes caresties. Per molt que l'esprema no hi ha manera que m'ajude a canalitzar alguns sentiments, a eliminar-los. Tal vegada necessite un poc de desordre en la meua vida per a descansar.

No sona malament un eslògan tipus: "Contra l'esgotament i per a rehabilitar la salut mental, posa un poc de desordre a la teua vida".

ELS RENTS DE LA MORAL

2012-02-01T08:22:00.006+01:00

"Es necessita un nas apropiat. Però en realitat el té qualsevol. Només cal saber ficar-lo en la copa, per a poder aspirar amb art l'embriagadora aroma. I si algú vol, està permés escopir o traure la llengua"

El vi negre, André Dominé.

"A les persones humils i senzilles,
a les persones sinceres i nobles,
als que respecten als altres,
a les persones bones i
a les bones persones"

PA, fet en casa i amb el sabor de sempre, Xavier Barriga.

Amb estes senzilles paraules comencen dos llibres magnífics que tenen al vi i al pa com a protagonistes absoluts.

André Dominé i Xavier Barriga es despengen dels seus aclaparadors currículums per a presentar-nos amb una claredat i nitidesa sorprenents tot allò elemental sobre el vi i el pa, aconseguint a la vegada i quasi involuntàriament farcir-nos de coneixements.

Pa i vi. Vi i pa. Dos elements primigenis i principals a la nostra gastronomia, a la nostra memòria i el nostre present. Dos elements tan mencionats com oblidats.

Dins del conjunt de coses que tenen en comú és usual passar per alt aquella elemental que compartixen en el seu inici i formació: la fermentació.

En el pa ve donada pel rent que afegim als ingredients bàsics: la farina, l'aigua i la sal. El contacte de l'esmentat rent amb la massa consumix els sucres (glúcids) que conté la farina i produïx la formació d'anhídrid carbònic i alcohol. El primer, al quedar atrapat per la xarxa de gluten construïda durant el pastat, fa que la massa s'unfle augmentant el seu volum. L'alcohol provoca una sèrie de reaccions que proporcionen al pa aroma i sabor.

La fermentació en el vi transforma els sucres (fructosa) de la polpa en alcohol amb l'ajuda dels rents existents en la pruïna, la capa exterior de les pellofes.

En una societat com l'actual, eixuta de certs valors elementals i primordials què són dessecats amb un ventall de terminologia demagògica, avarícia disfressada de pragmatisme, tecnocràcia mal dissimulada o tecnicismes insubstancials, seria una bona cosa sotmetre'ns a un procés de fermentació de consciència. Simplificar tants conceptes i modificar tantes carències.

Una fermentació als nostres principis que ens permetera transformar els desequilibris. Amb la qual poguérem repastar eixes mesures anti-deficitàries que ens ofeguen en un mar d'hipocresia. Una fermentació que eliminara els abusos amb el rent del respecte i amb la què descatalogàrem els excessos.
Resumint, que ens reomplira de valors, de bons valors.

Un canvi bioquímic, si no psicològic, per a generar i regenerar el major nombre possible de

persones humils i senzilles,
de persones sinceres i nobles,
de les que respecten als altres,
persones bones i
bones persones.

En definitiva, una cosa tan senzilla com la fórmula d'un forner, d'un magnífic forner.

I és que de vegades, massa vegades, ens compliquem en excés.

ALTRE TEMPS

2012-01-12T20:54:00.011+01:00

Em vaig topar amb mi mateix en el replanell d'un rebedor desangelat, rebuscant en la memòria el testimoni d'un altre temps, les mostres d'un passat no molt distant però ja inaccessible.

Per assolir este objectiu havia decidit tirar mà de les andròmines ocultes als calaixos i paquets entaforats dels racons menys visitats de la casa i, per sort, la recompensa a esta recerca pels amagatalls de la quimera va ser un premi gros.

Vaig trobar aquella nota i aquell bitllet de metro en la butxaca del darrere d'un vell pantaló orgullós que residia feia mes de deu anys al fons d'una caixa de cartó, camuflat entre els silencis d'aquell racó de l'oblit. Uns vells pantalons vaquers color gris encara amb les taques de vi d'aquella nit llunyana i allunyada de mi, d'aquella nit repudiada amb mes d'una dècada d'història. L'única nit sencera que vaig poder compartir amb ella.

Eixos dos petits fetitxes de paper van fer rodar al meu davant, a tan sols uns mil·límetres de la meua fermesa, el calidoscopi de la memòria farcit d'imatges passades que creia inversemblants.

Un bitllet de metro d'aquells anys en què el transport públic estava a l'abast de tothom, quan a les nits dormíem sense el pes de la por en la consciència. Eixa por que ara ens desvetla brunzint-nos a l'orella el perill de certes malalties que no podríem pagar en una sanitat mes privada que pública, mes secreta que oberta, mes negoci que servici. Un temps aquell en què qualsevol podia aspirar a estudiar, a estudiar per aspirar, a treballar per a viure honradament o a no tindre que pidolar alguna cosa mes que dignitat. Uns temps aquells en què els polítics ja havien deixat de treballar per al poble.

També la nota. Una nota escrita a dos cares en un tros de full engroguit com el safrà i el pas del temps, amb la lletra d'una altra època i una altra vida, la meua lletra. En una cara un llistat de cançons a manera de recordatori per a iniciar una d'aquelles banals sessions de dj que guarnien tants bons moments. En l'altra cara unes frases d'estima que mai van arribar a qui les havia de rebre i que van quedar ancorades en el desànim que encara hui, tants anys després, perdura adobat amb tristeses i desil·lusions.

Al curt llistat de cançons d'aquella nota hi havien algunes novetats d'eixe mateix any, un any remot en el record, quasi fingit. Però també hi havien altres mes antigues. Un any aquell, un nadal el del 2011, en que Tom Waits em va salvar la vida.

Era un altre temps, temps de trens al centre, temps de pluja de gossos... "TIME", "DOWNTOWN TRAIN", "RAIN DOGS".

I no, ja no tornarà.

BRINDIS

2011-12-27T19:40:00.009+01:00

Una vegada mes la música m'ha derrotat. Havia promés tancar l'any la setmana passada amb una cançó dedicada, en este espai de tarannà hipocondríac i atarantat per naturalesa, mes melòman que megalòman i tufat d'essència esquizofrènica.

Ja vaig advertir amb un "o potser no" perquè conec les meues flaqueses i l'influx màgic amb que la música destorba i transtorna les meus seguretats.

I així ha sigut.

La partitura de la meua consciència no em permet finalitzar l'exercici amb acords de desànim, amb les corxeres afligint el meu subconscient, les semifuses esprement-me la inconsciència i les negres enfosquint la meua perspectiva venidora.

Per tot açò vull brindar amb vosaltres, els pocs o cap que es passen per ací, els que no, els de mes allà i els del mes enllà. Amb aquells per als que sóc, amb els altres per als que estic i, inclús, amb alguns per als que no existisc. Una última copa (encara que sempre m'agrade mes la penúltima) per a tancar un any de pena.

Clausuraré l'any, esta vegada sí, amb una d'eixes cançons que porta anys trufant la meua vida d'animositat. Cap sorpresa musical, és cert, però amb tota la musicalitat sorprenent d'aquelles melodies que em permeten viure i fugir de tot allò que m'oprimix i enfosquix.

Un últim toc de bon ànim per si allò de les apetències o desitjos tinguera algun sentit.

Bon final d'any a tots i millor entrada en la centrifugadora del descoratge que sembla ser serà el 2012.

Salut i força...

DESIG, O NO, DE FINAL D'ANY

2011-12-21T19:07:00.007+01:00

"Vaig sentir que molt lluny d'aquí, al costat dolent dels deserts de Cathay i en un país dedicat a l'hivern, hi ha tots els anys que han mort. I certa vall els tanca i oculta, segons el rumor, del món, però no de la vista de la lluna ni dels que somien als seus raigs.

I vaig dir: Sortiré d'aquí pels camins del somni i aniré a aquesta vall i hi entraré i planyeré els bons anys que han mort. I vaig dir: M'enduré una corona, una corona funerària, i els la posaré als peus en mostra de la pena que sento pel seu destí".

(Tot sol als inmortals, Lord Dunsany)

Si he de jugar al joc dels desitjos, aquella altra estupidesa empeltada a l'agenda nadalenca, em demane eixir d'ací pels camins del somni i visitar el costat dolent dels deserts de Cathay.

Compartir les litúrgies de la taula i els rituals del vi amb aquells anys bons, abraçar als absents com abans, rient-nos, mirant-los als ulls.

Observar de reüll, des de la llunyania mes allà d'aquella vall, este present que ací i ara se'm mostra insalubre i que, com diu l'Estellés, em deixa amb l'esperança de contraban.

"Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veirtats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.

Cante l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.

Cante l'amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,

l'esperança de contraban."

(Llibre de meravelles, V.A. Estellés)

I cremar després, en la pira dels oblits, la corona ofrenada a este any que s'acaba, un altre any moribund pel qual no sent pena, un altre any al destí del qual no vull arribar ni amb el mes àgil dels meus records.

Vull tancar musicalment este any ací i ara (o potser no).

M'agrada molt esta cançó, mes que el grup no siga ni de bon tros el meu favorit. La cançó tampoc em pareix la millor de l'any i l'àlbum no està al meu llistat de predilectes del 2011, però vull tancar l'any amb ella per que és una cançó dedicada.

Una forma com un altra de clausurar quimeres i encetar any nou.
Una forma com una altra de passar pàgina doblegant-la pel plec de l'adéu amb el pes de les estimes.

NADALES (o no)

2011-12-10T11:07:00.005+01:00

Esta bé, no serà per que no ho estiga intentat. Per solidaritat amb el bon rotllo generalitzat que sembla d'ús obligatori en els nadals, per compromís amb les causes perdudes de la meua consciència o per posologia de l'assentiment autoimposada al receptari de la globalitat o les normes preponderants.

Per tot açò, potser per alguna cosa mes, per poc menys o, tal vegada, per avorriment. Com a repte contra els meus principis o com assumpció dels meus finals, la qüestió és que porte uns dies intentat reomplir el fil musical de casa amb nadales.

I no, no hi ha manera.

Descartat l'únic disc que explícitament m'agrada sobre el tema, Songs for Chrismas de Sufjan Stevens, pel seu ús i abús als últims anys, no he pogut trobar res mes mínimament acceptable per a la meua paleta de gustos i colors musicals.

Lo mes lluny que he pogut arribar és a admetre el vídeo d'esta fantàstica cançó dels Deerhunter com a nadala, emparant-me en la seua estrident quantitat de colorit i la innegable estètica Disney, tan vinculada a tot el que d'ensucrat té l'oficialitat nadalenca. Això sí, com la cançó em torna boig des que la vaig sentir fa ja mes d'un any, com el llarg riff de guitarres que servix com a colofó del tema m'és tan o mes addictiu que la Nutella (a la que estic oficialment enganxat fa anys), la cançoneta porta sonant en casa uns quants dies en mode repeat continu i malaltís.

Però com els meus nadals vénen enguany farcits de nostàlgia, com la nostàlgia se m'apareix en les cançons mes inesperades sense estar anunciada en el seu tutorial, esta altra cançó ha sigut acceptada al meu xicotet catàleg de noves nadales per a estes festes. Pat Escoín (Los Romeos, Lula) seguix en el banc de proves del seu nou projecte, Los Amantes, i no baixa la guàrdia en la seua capacitat per a crear i interpretar meravelles com esta.

A la fi he sucumbit, mes que siga parcialment i amb un estil, diguem-ne... no massa ortodox, però així i tot he acabat claudicant.

Bones festes a tots.

EL MEU MAPA DEL MÓN D'ESTOS NADALS

2011-12-06T21:29:00.005+01:00

Al meu mapa del món d'estos nadals les coordenades vénen tortes. Les referències habituals de llums, decoracions estridents i anuncis en els mitjans no arriben i fan mes difús tot el que sent en estes festes, mes difícil de trobar el camí de la comprensió per a estes celebracions.

En un país d'oficialitat laica, marcat (mes que a molts els pese) per l'heterogeneïtat cultural i multiracial, amb una considerable diversitat religiosa a pesar del predomini històric i pes específic, si no econòmic, del catolicisme, seguim ancorats a una sèries de ritus cristians indefugibles als què s'han d'acollir totes i cada una d'estes disparitats culturals i religioses esmentades.

És usual trobar aules d'escoles amb majoria d'alumnes no catòlics per convicció, per renúncia o submissió a altres dogmes de fe. Llocs on per estes dates el cerimonial del portal, els pastorets, l'estrela metafísica i la submissió o genuflexió davant el rei cristià són habituals, amb la banda sonora tipificada de les punyents nadales i les seues lletres bíbliques, quan no esotèriques.

Un visionat d'imatges i escenes al millor estil del Luís García Berlanga mes càustic i irreverent.

A colp de crisi un altre ritu imposat, el del consumisme desenfrenat, també arriba amb retard, si és que arriba. I tot açò a pesar de la persistència mediàtica en les lloances al consum o de la campanya promocional institucional a favor del dispendi col·lectiu, la pedra filosofal que ens ha de salvar de tots els mals. Una altra incongruència del sistema que aplaudixen, vociferant en veu baixa als seus amagatalls daurats, els xacals i gurus mega-milionaris que manegen les peces al tauler dels mercats i les finances.

Una altra ficció comptable, un altre d'eixos jocs de màgia d'esta societat desequilibrada cada vegada mes desconnectada de la realitat que ens rodeja i els seus creixents drames personals a cada gir de cantó.

Al meu mapa del món particular d'estos nadals hi hauran massa buits, els que em provoquen tots estos dubtes, incerteses i desànims, mes l'espai impossible de reomplir que va deixar ma mare.

Guarnir la casa de solituds acceptades, d'ànim seré i un altre tipus de músiques nadalenques és el que em queda.

I no, no em sembla un mal propòsit.

200 milles mes

2011-11-27T18:35:00.003+01:00

200 milles mes igual no són suficients. Igual tan sols he de fugir al pati de ma casa, a la vora i el resguard de la gent que m'estima, que m'acull.

(Fragment epistolar d'un cap de setmana satisfactori, remitent a l'optimisme)

ENYORANÇA

2011-11-22T19:58:00.002+01:00

El dia mes llarg sempre està per arribar.
Això és lo millor d'un dia com el de hui, on alguns records i certes absències es colen per les esquerdes d'una jornada plujosa empalustrats en altres tantes renúncies.

La quimera d'aquella esperança intenta seduir de bell nou l'ardit de la memòria fugida.

El dia mes llarg està per arribar i ja duem uns quants dies extensos, inesgotables, en l'agenda de l'oblit.

Enyorança.

WHAT ELENA SAID

2011-11-14T20:15:00.018+01:00

Un dia vaig decidir que no volia tornar a comparar, que no volia mirar als altres per a contrastar els fossars dels mals moments, la profunditat aliena respecte a la necròpolis de les dificultats pròpies, lo escabrós de les altres circumstàncies o allò que s'ha empinat l'orografia dels demés problemes en comparança amb els meus.

Un dia no molt llunyà vaig decidir abraçar-me tan sols a la gent que m'estima per a poder surar en les dificultats, abraonar-me a aquells que tenen temps en les seues vides per a mi i per als que no sóc una circumstància passatgera o l'anècdota de certs moments, una broma aleatòria o una ajuda intermitent. Aferrar-me només a qui, simplement, vol estar amb mi.

Curiosament hi ha gent capaç de deconstruir les meues males estones sense els planols de la demolició, tan sols amb el seu suport i afecte. I dic curiosament per que les circumstàncies personals d'esta gent, d'Elena (fulla 8 al PDF) , fan que les meues pròpies siguen una broma, una estafa a la queixa i el desànim.

Ja he dit que un dia vaig decidir no tornar a comparar i no ho faré. Mirar-se en l'espill de gent com Elena i vore el seu enorme i resplendent reflex és una ajuda sense tan sols tindre que compulsar conjuntures personals.

Com ella diu, només vull viure i ser feliç, i tindre-la com a amiga m'aporta molt en el camí.

(Saps que tens un "enfermo" en nòmina)

TOT EL QUE ESTEM PERDENT

2011-11-06T20:09:00.016+01:00

En quatre anys de crisi hem aprés moltes coses i també hem oblidat un bon grapat.

Vam aprendre a reconéixer que la cosa estava canviant, que alguna cosa havíem fet malament, uns amb major responsabilitat o profusió i altres amb menys, però tots. Així i tot a data de hui ningú assumix la seua part de responsabilitat i continuem afusellant al "contrari" amb la càrrega exclusiva de culpabilitat. "Mama, jo no he fet res mal !!!"

Vam aprendre que massa coses en el sistema eren insostenibles, que calia canviar-les i readaptar-les. Ara esperem tan sols un canvi de govern per a tornar a recuperar la "normalitat" d'eixa insostenibilitat, ningú es recorda dels canvis necessaris, imprescindibles, de fa quatre anys."Papa, quan arriben els diners?"

Aprenguérem a acceptar els ajustos que se'ns imposaven a força de sentir una i altra vegada la necessitat dels mateixos pel be dels mercats, pel be de tots. I ens vam oblidar de queixar-nos, de discutir-los, de posar en dubte el per què d'eixos ajustos i no altres.
"Iaia, si ara hem de pagar o no tenim eixe servici, serà per que és necessari"

La tabula rasa de l'economia ens va aborregar al seu dia per excés i ho fa ara per defecte. Qualsevol retall és justificable quan s'empara en el llenguatge econòmic amb accent obert en la contenció del gasto o el deute, i ja fa temps que es va perdre la iniciativa en la queixa, que se'ns va oblidar l'esperit combatiu entre aparadors d'última moda i viatges pel món.

I no, no tot és justificable. Hi ha exemples de sobra. A Montaverner, per posar un que em toca en proximitat i empatia, havien aconseguit consolidar en tres edicions la seua mostra de cinema documental, el Mondoc, com una de les mas importants d'Espanya. Açò s'havia aconseguit amb l'esforç no remunerat, gratuït, d'un grup de persones amb esperit d'anonimat i físic ungit en grans dosis d'il·lusió i treball.

Cultura il·lustrativa, que qüestiona i forma. Cultura sense barreres ni embuts, per a estimular sensibilitats i inquietuds. Tot des d'un xicotet poble, des de la familiaritat de la seua gent, la gent de l'organització i el públic. Tot des de la subtil comoditat i calidesa del seu auditori, de la seua programació, i amb la proximitat com principal aval. Proximitat entre el públic, proximitat amb els autors. Els protagonistes a un pam de distància, a tan sols una paraula de la trobada, a uns metres d'un sopar compartit o a uns mil·límetres en l'aire d'unes preguntes sobre la seua obra, sobre ells mateixos, el per què, el com. Cultura des dels pobles, sense complexos, de primer orde. Com deuria ser.

Però res d'açò ha valgut, ni tan tan sols l'oficialment admés mòdic pressupost. A tan sols setze dies de l'inici de la quarta edició, el nou govern local ha decidit cancel·lar la mostra sense donar, de moment, massa explicacions.

Ens quedaran les bones sensacions de les tres edicions passades, els bons moments i tot el que vam aprendre i disfrutar. Però no em conforme esta vegada amb els records i el discurs fàcil de tot el que ens queda.

Com va dir Napoleó, si l'obediència és el resultat de l'instint de les multituds, el motí és el de la seua reflexió.

Reflexionem per a mostrar les nostres queixes, per a escopir a la cara de qui no ens considera importants, dels que no ens tenen en compte, les nostres ganes de canvis. Això o tornem a l'obediència de la mà del conformisme i el desinterés, una forma com una altra de ser esclaus.
Hem perdut ja massa coses, no perdem la dignitat.

Moltíssimes gràcies a tota la gent d'organització del Mondoc i molta sort en el futur.

Com diu l'amic Eef Barzelay en esta cançó del què serà nou disc de Clem Snide : DON'T STOP BELIEVING.

EL DIA DE TOTS SANTS, EL DÍA DE LOS MUERTOS

2011-10-31T14:28:00.005+01:00

Demà és el dia de tots sants, el dia dels nostres difunts. Esta celebració ha sigut tan sols una anècdota en la meua vida fins a la data, un dia sense incidència en la consciència pròpia, sense importància en la meua rutina. L'abast d'algun dels meus darrers difunts, però, la proximitat del seu adéu i el seu pes específic en la meua història, fan del dia de demà una jornada distinta enguany.

No sé si hi haurà visita o no al cementeri, encara no m'ho he plantejat, però si sé que porte algun temps indagant en la memòria i el protagonisme d'alguns absents col·lapsa nombrosos records. Tan sols per açò esta commemoració ja té una data marcada al meu calendari, tan sols per açò ja tinc a l'agenda unes quantes línies vacants per a la remembrança de forma oficial.

El dia de Tots Sants by Arthur Caravan

Ací al País Valencià tenim el dia de tots sants, la fira de Cocentaina i una cançó des d'Alcoi amb el nou disc dels Arthur Caravan.
A l'altre costat de l'oceà tenen el día de los difuntos, el Tintililillo o el día de los muertos, i en la ciutat de la Plata, a Argentina, el grup El mató a un policía motorizado ja va posar fa temps banda sonora a un dia com el de demà.

Dos punts tan distants units per esta tradició i ara també amb algunes coincidències musicals sobre el tema.

Distorsió per als difunts, una manera com una altra de descansar en pau.

HOMO SOM, I QUÈ?

2011-10-29T12:31:00.013+02:00

Sembla ser que l'església catòlica reconeix la teoria de l'evolució, mes que ho faça amb prudència i la boca petita. Ben cert és que ho fa remugant i farcint de justificants o matisos el discurs d'aprovació, però la conclusió d'acceptació final és innegable.

Este fet porta aliat el final d'un dels grans misteris de la humanitat; la imatge o aparença física de Déu.

Si com diu el Gènesi "Déu va crear l'home a imatge i semblança seua", si pareix acceptat el fet que l'home ha evolucionat com a home des dels primers homínids, si dels primers homínids o hòmens primigenis (siguen quals siguen, ací encara pareix que hi ha algunes divergències tècniques en quant a les dates o espècies) tenim restes i reconstruccions que ens permeten conéixer el seu aspecte físic amb un alt grau de fiabilitat, arribem a una conclusió indiscutible :

DÉU HA DE SER L'HÒSTIA DE LLEIG !!!

Reconstrucció de Homo Habilis

Gràcies a Déu, també, la dona no va ser creada a imatge i semblança del totpoderós i han quedat exemptes de la desagradable i antiestètica aparença de la divinitat, amb la qual cosa encara podem admirar la seua bellesa, la seua delicadesa i disfrutar amb la seua presència.

Senyores i senyors, hui m'he llevat un gran pes de damunt al confirmar que la lletjor de l'home, de nosaltres els hòmens, és un fet natural i diví, un estat consubstancial que no ens ha de preocupar i del que no ens hem d'avergonyir.

Rock&roll i ball per a celebrar-ho.

TEMPS DE CANVIS

2011-10-24T22:02:00.005+02:00

Un divendres de finals d'octubre com el passat divendres. 25 ºC a l'ombra, mànega curta i un sol fulgent escampant el tapís espés del migjorn xativenc.
La castanyera ja té instal.lada la seua parada a l'albereda, removent brases i castanyes al compàs habitual de 3x4 amb el mànec de la paella perforada per batuta i un tòrrid ambient entre el públic silenciós i malcarat (molt càlid, això si).
Ningú no compra castanyes.

Una escena anacrònica que m'esquartera les imatges d'una vida, estripant-les per a fer-les sagnar en un toll de canvis.

La diàspora d'un diumenge a València per a trobar un restaurant obert on dinar. Una majoria romanen tancats sota el jou inquisidor dels ajustos en costos de manteniment, amb l'aplaudiment espinós i mut del buit, de la falta, i la vènia de la clientela inexistent.

Les terrasses del bars, quasi buides, em perforen un altre budell a l'abdomen d'imatges d'una vida.
Mes canvis.

M'acomiade d'un parell d'amics que se'n van a treballar a l'estranger, que carreguen les seues maletes amb remembrances que ja van fer els seus pares quaranta o cincuanta anys arrere.
Al meu futur veig la cua d'eixe viatge, la càrrega d'eixes maletes i tot el que deixen arrere, tot el que no els cap.
També són canvis i no sé si m'agraden, si m'agradarien.

La pluja ha arribat i amb ella el clima de tardor reviscola a la memòria entre la veta carnosa dels meus records. Però no veig els bars oberts, no sent la gresca de barres i taules, no m'olore un futur plàcid ni a les seues gents.

Les castanyes calentes no saben igual amb la calor i els temps que arriben, els de canvis, tampoc tindran un bon regust.

I no, no se si m'agradaran.

MEMORÀNDUM

2011-10-17T21:21:00.003+02:00

És temps d'apuntar les coses que un ha de recordar.
És temps de memoràndums.

MEMORÁNDUM
Mario Benedetti, "Preguntas al azar"

Uno llegar e incorporarse al día
dos respirar para subir la cuesta
tres no jugarse en una sola apuesta
cuatro escapar de la melancolía

cinco aprender la nueva geografía
seis no quedarse nunca sin la siesta
siete el futuro no será una fiesta
y ocho no amilanarse todavía

nueve vaya a saber quién es el fuerte
diez no dejar que la paciencia ceda
once cuidarse de la buena suerte

doce guardar la última moneda
trece no tutearse con la muerte
catorce disfrutar mientras se pueda

I jo afegiré amb el desvergonyiment que em permet el lloc:

quinze regalar eixos moments que no vindran
setze jugar amb certs records a despistar
dèsset no deixar aquells oblits en el llindar
díhuit llegar la vida tan sols als que hi seran

DOS MELODIES

2011-10-12T12:33:00.001+02:00

Fa tan sols dos anys l'humor, el bon humor, brollava constant i extremat pel llindar de la meua boca. En certes ocasions fregava l'histrionisme i la meua empenta i determinació se m'antullaven invulnerables.

Ara em sent derrotat, exhaust i sense iniciativa, prostrat davant el dimoni de la desil·lusió. Oculte el sentit de l'humor en lo mes fons de les butxaques i en poques ocasions el trac a passejar.

Dos cares d'una mateixa història, dos melodies idèntiques i antagòniques.

DNI

2011-10-10T21:34:00.006+02:00

Hui he renovat el meu DNI, he obtingut deu anys mes de vida oficial. L'anterior carnet, el que em donava oficialitat fins ara, l'he guardat al vell calaix de les andròmines. Allí, junt a algunes fotos fugides d'un passat fantasmagòric, compartint espai amb algun que altre regal fetitxe cisellat en els records àcids d'antany, romandrà annex als altres documents que certifiquen la meua legalitat pretèrita. Un parell de passaports caducats, una targeta mèdica ineficaç i els altres tres DNI difunts en la batalla pel sojorn.

El primer d'estos carnets em mostra amb catorze anys, imberbe i sense ulleres, amb llarga i frondosa franja de pèl pinzellant els trets estilitzats d'un rostre pueril. L'últim, el de hui, el que em formalitza en la nova legitimitat, exposa totes les meues erosions, la barba encanudida i l'espleta justa de pèl per a mantindre certa dignitat precàlbica.

No recorde quasi res del dia en que vaig renovar per penúltima vegada, deu anys fa ja, el carnet de la identitat obligatòria, però hui he pensat molt en la pròxima renovació, aquella pendent i amb cita preceptiva d'ací a deu anys mes. No sé on estaré, ni com estaré. Molt probablement seguisca a soles, segurament no seré mes feliç que fa deu anys o com quan tenia catorze, però espere ser menys ignorant i poder pensar ja tan sols d'oides.

Fa just deu anys va entrar en la meua vida este disc, The Ghost of Fashion, i despús-demà tornaré a escoltar-lo en directe en la seua totalitat. Algunes cites obligatòries es tornen cícliques i aquells records ineludibles queden gravats per sempre a tan sols un play de la memòria perpètua, en la identitat sense document de les nostres mas íntimes volences.

TODO ESTÁ LEJOS

"Todo está lejos
pero es un modo de decir
en realidad no tengo patrón universal
pera medir cercanos y remotos

los bienaventurados se escabullen
detrás de nieblas o de muertes
los bienodiados zarpan o sonríen
con esa impunidad que da el rencor

todo está cerca
pero es un modo de decir

no me atrevo a tocar a la contigua
a pesar de la piel que me reclama

soy tres o cuatro islas
pero no soy archipiélago
un exorcismo sin demonio
un halo sin bendito

todo está lejos
yo mismo empiezo a estarlo
colgado del penúltimo horizonte
ese trapecio que no tiene red

todo está lejos
pero es un modo de decir

en mi mejor historia
ha habido lontananzas a granel
y mi experiencia dice
que lo remoto a veces se aproxima"

Mario Benedetti, Preguntas al azar.

PACO MORALES, LA MIRADA.

2011-10-08T14:54:00.047+02:00

La genialitat en la mirada no està científicament provada però existix, no hi ha dubte.
La gent amb esta qualitat, els genis, miren mes allà del present immediat. Transcorren per l'instant i l'ara, pel moment sobtat, transmetent serenitat i clarividència però, al mateix temps, la velocitat de les seues idees circula uns quants metres per davant.

Ja vaig parlar al seu dia de Michael Stipe, Jeff Tweedy o Neil Young, de les seues mirades i capacitat per a reinventar l'enginy des de la calma llaurada als ulls.

Paco Morales (restaurant Ferrero), professa esta exclusiva religió, la de la doble velocitat. Parlar amb ell és un exercici de síntesi en la concreció dels fets, en la concentració del moment i a l'execució, però al mateix temps és una finestra oberta a les noves idees. Les seues paraules transpiren la recerca constant mentres els seus ulls i accions romanen ancorats en la efectivitat de l'instant. Una mirada assossegada dins un cap hiperdinàmic.

És l'home de moda en la cuina nacional i la seua capacitat per a les combinacions impensables de sabors ho justifica plenament. La seua cuina és un collage multicolor sense fissures, una aclaparadora demostració de regustos perfectament costurats. D'altra banda, la velocitat de les seues concepcions i del seu progrés junt amb la serenitat del seu present o el seu discurs, li vaticinen el millor dels futurs.

Tindre'l tan prop de casa, a tan sols uns quilòmetres, a Bocairent, és una xamba. Qui tinga disposició, predisposició o retribució, no hauria d'eludir esta visita. Ací va una mostra de la meua última estada als seus dominis.

Salut.

El detall, sempre el detall.

Flor de pimentó roig. Primer entrant directe al cor.

Ametles tendres i alls al pil pil. La dulcificació dels alls, increïble.

Nèctar fred de brandada, anxoves, llavors de mostassa i santolina. Primera demostració de combinacions impossibles. Segona diana.

Pa negre i pi. Mariola en plenitud.

All silvestre, alvocat i ceba cítrica. Mes lliçons de barreges impensables.

Minestra de verdures d'estiu, fons untuós i làmines de cansalada ibèrica.

Ostra al natural, amb llet crua d'ovella, essència de corder i pesto d'herbes. Increïble però cert, sabors làctics en un plat amb ostra i tot perfectament compensat.

Espardenya de sèpia, meló, cogombre i melissa cítrica.

Este celler m'ha robat el cor, Dominio de Bibei. El millor blanc que he tastat en molt, molt de temps. Lapena, un monovarietal de Godello, tan sols 900 botelles de producció. Una joia amb tocs minerals acaparadors i una compensació tànnica, àcida, molt difícil de superar. Una altra diana.

"Quisquilla" crua, caragols cruixents a l'aroma de fenoll silvestre amb beixamel. "Quisquilla" i caragol, ja està tot dit. Cal tastar-ho, indefugible!!!

Xampinyons al sol, adobats amb rovell d'ou de camp, puré d'albergina a la brasa i alls tendres.

L'home de la mirada serena en acció. Acció i control.

"Chopitos" escabetxats amb tocs de canella, cardamom, avellana fresca i bresquilla vinya.

El Mercat en el plat. I jo afegiria, amb tots els seus colors.

Moll setinat amb fulla de figuera, anous fresques i ceba.

Tudó torrat i reposat amb tomaca raf crua i seca adornat amb iogurt i espècies àrabs.

Flors de l'entorn, remolatxa, fruits rojos i regalíssia.

Llet fumada, llavors de café i cacau especiat. Una combinació relativament senzilla (per dir alguna cosa) però fastuosa en textura i retrogust fumat.

Quallada, te verd i figues.

L'espai, l'entorn. A l'altura de les circumstàncies.

Galletetes i tosta de romer amb el café. A l'ombra dels pins, ja a l'aire lliure. Perfecte final.

La genialitat és una constant, no permet treva, i Leslie Feist du camí de doctorar-se amb la seua trajectòria i el pes de les seues melodies.
Música.

SECRETS DE 3 MINUTS I 28 SEGONS

2011-10-04T20:03:00.008+02:00

Quan et vaig conéixer, ja fa uns quants anys, em vaig quedar parat en tu, no vaig poder continuar.

Eixa veu vellutada i el seu murmuri, mesurant les paraules per a utilitzar tan sols les adequades. Poques i concises. Paraules que obrin la curiositat com una magrana per a endolcir les coses increïbles, màgiques que passen en la vida, en este món.

El teu tempo essencial, pausat i temperat com una guitarra acústica d'acords bàsics, senzills. Tan senzills com tu, tan complets com tu. De vegades guarnit amb espurnejos curts d'alegria, sonors i afilats com una slide-guitar, donant brillantor a eixos moments i obrint l'espai a l'entusiasme. En altres moments eixe tempo esdevé efusiu i càlid, augmentant a la vegada la cadència de les emocions sense que es note, com si duplicares l'acústica del teu discurs i accelerares eixos acords bàsics per a generar esperances.

I el cor se m'accelera i batega confortable.

M'acompanyes tot el temps amb carícies sonores que sonen a palmes de fons, a cors llunyans de palmells entrellaçats que es tornen metrònom del meu ànim.

I el cor se m'accelera... i s'acomoda.

Al final, el teu silenci.
M'obliga a buscar novament en els inicis, a reproduir cíclica i mecànicament l'ardit de la memòria, a reiniciar els sons de tants i tants somnis incomplets, de tantes i tantes històries viscudes en tres minuts i vint-i-huit segons.

---

-Em va costar molt passar de la pista quatre d'este disc, de la cançó quatre (Peng! 33).
En la primera escolta em vaig quedar enganxat a ella de per vida i no vaig poder arribar a la cinc fins uns quants dies després. Ara, amb un grapat d'anys transcorreguts, continue tornant a escodrinyar-la, a visitar-la, de sovint. Senzilla, bellíssima, completa.

Fa ja temps que vaig aconseguir passar a la cinc, i a la sis, i a la set.... però res, res és el mateix des d'ella.-

"Curiosity far greater than the fear / La curiositat molt major que la por
It felt so simple, so prodigius, / Se sentia tan simple, tan prodigiosa,
at the same time / al mateix temps
Incredible things are happening / Coses increïbles estan passant
in the world / en el món
Magical things are happening / Coses màgiques succeïxen
in the world / en el món

Across the river there're all kinds / A l'altre costat del riu hi ha tot tipus
of magical instruments / d'instruments màgics
While we really keep on / A pesar que realment seguim
living like monkeys / vivint com mones
Incredible things are happening / Coses increïbles estan passant
in the world /en el món
Magical things are happening / Coses màgiques succeïxen
in this world, yeah / en este món, si.

Across the river there're all kinds / A l'altre costat del riu hi ha tot tipus
of magical instruments / d'instruments màgics
While we really keep on / A pesar que realment seguim
living like monkeys / vivint com mones
Incredible things are happening / Coses increïbles estan passant
in the world /en el món
Magical things are happening / Coses màgiques succeïxen
in this world, yeah / en este món, si."

LLARGA CARTA DE SITUACIÓ

2011-09-25T21:26:00.012+02:00

M'ha costat molt arribar fins ací, ser el que sóc. I sóc el que sóc per que sé el que em complau però, principalment, per que sé el que no m'agrada, el que no vull. Les inseguretats de molts anys, els pecats de joventut i la inexperiència, s'han anat polint fins a embastar una personalitat que em permet reconéixer les errades. Amb mes o menys agilitat, amb major o menor eficàcia, reconec les meues equivocacions i pose zel a revertir-les. Ningú és infal·lible i mes val acceptar-ho per arribar a la excel·lència, eixa a la que mai no hauríem de renunciar a pesar del seu caràcter utòpic.

Però esta personalitat evolucionada que em clofolla i assaona també em permet traure-li profit a les coses que m'agraden, a aquelles xicotetes coses que em regalimen per la vessant bona de la vida. Els breus minuts d'una cançó interminable, irrevocable, i el món en què em permet viure dins les seues melodies. El viatge sense retorn pels paratges de bellesa imaginada ocults rere la frontera de cada fulla i el seu plec a un bon llibre. La muntanya i el seu alé, directe a la cara, i els passejos solitaris perseguint l'eco de la meua respiració per les sendes arborades. Un dinar que prologue una llarga vesprada de sobretaula o un sopar amb epíleg d'altes hores adobats, ambdós, amb el regust picant i excelent de la meua gent, de la gent que encara em queda i que m'estime.

La grandiloqüència d'algun tipus de cuina extralimita el sentit de les coses senzilles que m'agraden, és cert, però jo em conforme, em conformaria, amb els sabors d'eixa cuina senzilla i ben elaborada que, amb la subtilesa ben entesa del producte de tota la vida, es presenta com simple i irrenunciable. El temps dirà si en un futur em circumscric tan sols a estos paratges culinaris. De moment els seus olors em retrauen a altres temps i em perfumen d'enyorances. Com amb la magdalena de Proust retorne a un passat en què em sentia albergat i envoltat per tanta gent volguda, a cada moment i en cada racó de la memòria.

Pascual Maragall esmenta també la magdalena de Proust en un passatge del documental "Bicicleta, cuchara, manzana" del que és protagonista. Una obra imprescindible que hauria de ser de consum obligatori per educativa però també per la seua excel·lència tècnica, pel bon criteri i per la magnífica elecció del personatge i la seua família com a eixos centrals del projecte. La capacitat per a assimilar i assumir la malaltia de l'alzheimer dels Maragall i la forma d'enfrontar-se al problema, m'han fet pensar molt sobre l'estafa en què arribem a convertir la majoria dels nostres laments, la insignificança d'estos i lo irrisori i banal de molts dels nostres problemes.

Una obvietat, es evident, però una obvietat que m'ha portat a plantejar-me esta llarga carta de situació de mi mateix i per a mi mateix, este mapa d'ubicació de la meua vida per a saber on estic i que he fet en el camí.

Algunes pèrdues i a alguna gent ja no els podré recuperar, ho se. Alguns desitjos ja no es compliran i amb alguna altra gent amb la que voldria estar molt probablement tampoc arribaré a estar, també ho sé. Tinc quaranta anys i sé el que no vull però també sé el que m'agrada i en que coses vull millorar. Encara em queden anys i promeses per davant.

ARRELS

2011-09-16T19:40:00.005+02:00

"M'agrada aquesta comarca, i m'agrada viure-hi perquè hi tinc les arrels, aquestes arrels profundes i delicades que lliguen un home a la terra on han nascut i mort els seus avantpassats, que el lliguen a allò que s'hi pensa i a allò que s'hi menja, tant als costums com als aliments, a les locucions locals, a les entonacions dels pagesos, a les olors del sòl, dels pobles i fins i tot de l'aire"

Guy de Maupassant, l'Horla.

... QUASI no em queden, quasi no em subjecten. Tan sols em resten arrels a la memòria, ja no tinc en cap altre lloc.

A colp de pèrdues se'm deslliguen de l'entorn, de la terra i el poble on sempre he viscut.
L'arròs ja no passeja pels carrers, el sagí i la canella van deixar fa temps de ballar a les places i monxàvenes de sobretaula i els pagesos ja no parlen esta llengua que és la meua.

El brou de la memòria cou al fang amb l'espècia picant de les renúncies i a este lloc la vivència ja no brolla confortable.

Tan mateix necessite un empelt de vida nova, un abono de distància per a regenerar-les, per a recuperar eixes arrels. Reverdir i enfortir-les amb el guano de l'oblit, tornar a oldre el sòl d'esta terra des de la llunyania, sense les males herbes del desafecte amb la seua pudor d'amarguesa.

I, al regressar, omplir el pit d'aire socarrat i que no m'incineren els records.

LA COMPLEXA SIMPLICITAT DE Q.D.

2011-09-13T21:43:00.072+02:00

El terme Enfant Terrible sol referir-se a aquelles persones amb tendència a manifestar el seu esperit independent i provocador, les opinions de les quals s'aparten de l'ortodòxia, són innovadores o d'avantguarda.

A Quique Dacosta m'és difícil assignar-li una millor definició i, considerar-lo l'Enfant Terrible de la cuina valenciana i en certa mesura de la nacional, era d'ús obligatori en la proposta de hui. El seu caràcter, eixe que li permet escriure en el llibret del menú 2011 allò de "en mi restaurante empecé a contextualizar y construir una nueva cocina de la Comunidad Valenciana y española a principios de los 90", l'ha dut a la controvèrsia i l'accentuada disparitat de criteri sobre la seua persona i, per consegüent, sobre la seua obra.

Eixe caràcter que també li ha permés arribar on està, tractant-se de tu a tu amb l'avantguarda de la cuina nacional i mundial. Caràcter i ambició que l'han possibilitat obrir en un breu espai de temps, i als temps que corren, dos nous projectes a València (Vuelve Carolina i MercatBar) amb els que molt probablement haurà pogut reforçar l'estructura i finançament del restaurant a Dénia i, a la vegada, permetre's el tancament de portes quatre mesos a l'any per a continuar investigant i perfeccionant la seua proposta. Un model tan sols a l'abast dels primers de la classe.

Del seu menú d'enguany m'havien parlat molt i molt bé, quasi sense divergència d'opinions i totes coincidents en la ruptura d'una línia argumental i l'inici d'una altra. Com a carta d'intencions en la primera pàgina del llibret-menú ve este al·legat: "Asumamos que hay épocas, estilos, corrientes de pensamiento, tendencias o vanguardias que terminan. Pero eso no quiere decir que no haya otras. 2011, el año".

El menú "Sale el Sol, 2011" és prioritàriament sorprenent, una obra de teatre perfectament estructurada que oscil·la amb habilitat de l'acidesa a les tonalitats salíferes, de la tècnica culinària a la simplicitat del producte, eixa simplicitat que sorprén en la presentació però transtorna els sentits en boca. Eixa presumpta i complexa simplicitat que, de la mà d'esta paradoxa, pot significar el bot qualitatiu en esta nova tendència.

Ací teniu la mostra.

Els entrats, servits a la terrassa

Te fred, xicòria i hibiscus alfàbega canella

Raïm de pastor encurtit, com a la teulada de casa

Freses de Kumquat i coquetes d'oli d'avellana

Kalanchoe (cactus d'astringència i textura sorprenent) amb oli i caviar d'oli

Caragols, molt saborosos i amb una gelatina del seu caldo a l'interior

Coqueta d'arròs i alga nory

Stevia Rebaudiana, la bomba dels entrants. Una cosa tan xicoteta i solitària amb la capacitat per a endolcir 200 vegades major al sucre refinat i, al mateix temps, passar en boca per l'acidesa, el sabor a regalíssia i un final edulcorant explosiu amb llarguíssima persistència. Simplicitat-complexa

Manzanilla d'Antonio Barbadillo per a les saladures. Un maridatge formidable

Ceballots frescos encurtits

Taula de saladures

Paper de segó de cereals

Figues. Textura deshidrata però gustoses, quasi fresques

El primer vi. Un priorat, Kyrie de cellers Costers de Siurana. Sorprenent blanc amb l'opulència d'un bon negre i una mineralidad destacadíssima. Tocs fumats, no de bóta sinó de fum, per a completar un vi completíssim, dels que no es fan a Espanya. Si fóra un Rodano francés el tindriem en un pedestal, per que no ací?

"Rompepiedra". La fulla, en solitari, extremadament picant. Combinat amb el peix ni es nota. Màgia.

Alvocat. Amb la ratlladura del seu propi os i un caldo "Dashi" (Bonítol sec fumat, alga i aigua)

Xufes

Els pans, de poble, d'olives negres, cereals i tradicional

I l'oli que no falte

Tomaca. Filtrada i gelada, a l'interior seca

Pésols. Amb sopa de wasabi (picant tan sols al regust final)

Ostra

L'espai. El racó de la memòria d'unes bones hores

Gamba roja de Dénia. Formats

Xips de gamba

Gamba bullida

Fregida. Amb un caldo reducció i un bombó sorpresa de gamba

Rosada. Interpretació de la "caipirinha"amb gelatina de la mateixa, "cachaza", llima i pell de llima ratllada.

Arroz Miquel Barceló

El segon vi. Un Bierzo, Demenzia del celler Demenzia d'autor. Monovarietal de mencia. Este raïm m'està robant el cor els últims mesos. Vi molt equilibrat, sense agressivitats en el pas per boca i una sensació òptima de densitat. Els tocs justos de dolçor i destacant poderosament l'harmonia en l'acidesa. Completíssim

Suquet d'algues

Pa d'algues

Moll. Al "papillot", sobre una fulla d'eucaliptus i condimentat amb fulles de tirabecs

Ametles. Amb emulsió d'ametles i diverses textures

Remolatxa

¿Qué fue primero? Ous ficticis, quasi reals, amb consomé a l'interior. Un dels plats estrela, per sabor, presència i presentació.

"Tuétano" i rostit

Te Matcha. Postres desplegables de múltiples sabors i textures

Mel de tarongina. Mel esponjosa amb galleteta sobre crema àcida de mantega

Beneïda i santa complexa simplicitat (des de la perspectiva d'un ateu, ací present, per a seguir amb la paradoxa).

REGUST VACACIONAL

2011-09-10T14:25:00.012+02:00

Tinc el costum des de fa molts anys, d'allà que tinc ús de raó, de no disfrutar de mes de dos setmanes seguides de vacances. És un costum imposat, obligat per les meues complicades correlacions laborals de sempre, ja en aquella època en què amb dèsset anys complits la raó i el seu ús anaven per lliure, fins hui en dia on no sé si han pogut arribar a algun enteniment.

Que siga un costum no és indicatiu de que siga voluntari, de fet no ho és. Ni tampoc de que m'agrade, que tampoc. Si poguera triar tindre un mes llarg com a període vacacional, ho faria sense pensar-m'ho ni el tic d'un parpalleig neguitós. Diré, jugant a la major i sense hipocresia velada, que m'agradaria molt, moltíssim, no tornar a treballar si açò fóra possible. Tot el temps lliure del món per a mi no seria prou espai per a omplir-lo amb tants i tants anhels pendents.

Sota estes premisses és comprensible que estes dos últimes setmanes de vacances se m'hagen quedat molt curtes. Tenint en compte a més que la primera l'he dedicat quasi en exclusiva a viatjar per a saciar la meua gana de noves experiències gastronòmiques, tan sols m'han quedat uns pocs dies per a engolir un altre plat desitjat: les ensucrades postres de la literatura, de les lectures pendents.

En una setmana curta he llegit un parell de llibres, els respectius autors dels quals estan considerats com a dos de les veus mes influents de la narrativa nord-americana actual. No hi ha hagut cap tipus de premeditació en el fet, ni tan sols una recerca de cert estil predeterminat o qualsevol coincidència temàtica. La seua tria correspon únicament al fet de ser els dos següents llibres que tenia al llistat d'espera, sense cap motiu d'orde diferent al de la seua data d'adquisició o cap altre tipus de preàmbul selectiu.

Marilynne Robinson, amb tan sols tres novel·les, ha aconseguit el respecte i alabances de la crítica especialitzada sent una les autores mes valorades de la narrativa contemporània nord-americana. El meu primer contacte amb la seua obra ha sigut via Gilead, l'obra amb què va obtindre el premi Pulitzer 2005.

La llarga carta d'un vell reverend metodista malalt de mort i amb poc de temps per davant, pastor en el poble que dóna nom al llibre, al seu fill de set anys, per a deixar-li testimoni directe i precís de les seues reflexions sobre al vida. Amb una veu lúcida i lluminosa se'ns presenta un text d'una bellesa extraordinària que elucubra sobre la fe o la condició humana i que, a pesar d'estar posat en boca d'un ministre metodista i replet de cites bíbliques, ens parla en realitat de la nord-amèrica profunda i de la seua ignorància cap a tot el que ocórrega fora de la seua circumscripció local dominada per la religiositat, de l'amor per la vida i tantes i tantes coses subtils que la fan indefugible. Un al·legat contra el desànim.

Amb La vida fàcil he fet el tast a Richard Price. El guionista que va convulsionar el medi televisiu amb la sèrie The Wire, autor de The Wandereres o Clockers (adaptades al cinema per Philip Kaufman i Spike Lee) i guionista també d'El color del diners de Scorsese, ens mostra la seua mestria en els diàlegs per a embastar una història trepidant no per l'acció, si no per l'ambientació. En una novel·la de quasi set-centes pàgines, amb episodis com l'interrogatori principal de mes de cinquanta ell sol, el fet d'aconseguir una addicció insana per part del lector a la següent volta de fulla de la trama en cada gir de pàgina, ja ho diu tot.

La sensació general d'autenticitat assaonada per un elenc de personatges coral, heterogeni i multiracial, la descripció precisa dels llocs i ambients de Nova York, dels "intríngulis" als interrogatoris, del dia a dia en les patrulles policials a la Gran Poma, són el baluard on Price fortifica la seua perícia i ofici.

Les vacances hauran sigut curtes com sempre, però em perdura l'agradable gust de boca que m'ha deixat la bona gastronomia amb els seus menús degustació i les menudes degustacions de bon sabor literari.

Profit i bona música.

MUGARITZ, EL ROURE A LA FRONTERA

2011-09-04T21:00:00.087+02:00

Símbol 1.
El haritza (roure en èuscar) està emplaçat estratègicament al costat de la línia divisòria entre Errenteria i Astigarraga, delimitant així la muga (frontera) entre les dos localitats. Muga eta haritza. Mugaritz.

Símbol 2.
El vell caseriu restaurat després de l'incendi del 2010, renascut de les cendres que van destruir totalment la seua cuina i parcialment la resta de l'edificació. El renaixement va ser complet, un nou univers d'objectius per davant.

Símbol 3.
Plat de porcellana partit en dos. Centres de taula obra de l'artista Manu Muniategiandikoetxea, homenatge a Jorge Oteiza i la seua obra. Plats que representen la desocupació de l'esfera, l'aspiració del moviment lliure de l'ou que roda sobre una taula, el continu moviment per a no quedar-se quiets i seguir endavant després de la adversitat, per a continuar sempre avançant. (el motle d'acer és una mostra per cortesia de la casa treta, al mateix menjador, per a demostrar tal moviment sense perjuí dels plats)
-------
La filosofia de Mugaritz està repleta de símbols, però estos símbols mes que estendards apareixen com l'analogia del treball i la voluntat d'Andoni Aduriz i el seu equip. Perseverança i obstinació en progressar que els ha portat a encapçalar l'avantguarda de la gastronomia mundial. Haver pogut disfrutar de la seua cuina, de l'espai, la cura pel detall i l'atenció coreografiada, amb l'essència del bon teatre, ha sigut una experiència que mai podré valorar en tota la seua mesura.

Però al cap i a la fi ací parlem de cuina, de menjars, i en Mugaritz el joc màgic de les seues combinacions i variacions s'eleva al major exponent. Vos deixe la mostra de la meua partida.

Nota aclaridora: Com s'indica en la carta o exposició del menú, els enunciats dels plats no sols descriuen allò del que es componen, sinó que també porten implícit allò que es desitjaria, per part de l'equip de Mugaritz, que hi haguera... paisatges i moments, evocacions, tècniques imaginàries i inclús ingredients nous. Atenent a estes indicacions exposaré tals enunciats en l'idioma en què vénen plasmats en dita carta, per a no alterar ni en lo mes mínim tot allò que porten implícit.

La cura pel detall comença a l'exterior.

Un exterior que et prepara per a la calidesa.

Un exterior on començar a assaborir els entrants d'un llarg menú.

Salsa crujiente con cidra

Piedras comestibles. Un bocado de las espinacas del huerto

Refresco de agua de bulgur. Pepinillo impregnado en ginebra con grano de enebro

Berenjena asada con cortezas de queso viejo. Aderezo de miel

Ja a l'interior, la carta d'intencions

Les meues begudes acompanyants eixa nit. Un sorprenent Tierra del vino de Zamora monovarietal de tempranillo, replet de matisos fruiters molt compensats i elegants. I aigua, sense mes

Vinagre casero de miel, cebada fermentada y corazón de tomate maduro

La cuina, el cor del monstre

Llorenç Sagarra, tercer cap de cuina i responsable del muntatge final dels plats, explicant-me la teoria de la No improvisació, de les proporcions i quantitats inalterables (proveta en mà)

Harmonia i ritme frenètic per a aplicar les dites teories

El Llorenç i un dels tres cap de sala amb un infiltrat

Ensalada de Tomatillos

Amanitas al vapor con resinosos y su majado

La simbologia seguix present durant tota la degustació

Sobre unas cremas gelatinosas de piñones, bacalao glutinoso y resina de mastik

La crema del maíz que quería ser un molusco

Corazón dulce con cáscara cerámica

Fibras de ortiguilla de mar al vapor con tuétano frito... para untar con pan

Potaje de avellanas con nacar

Pan cubierto de carne de buey de mar aromatizado con hojas de geranio rosa

Lomo de merluza en un jugo lechoso de brotes de coles estofadas. Untura oleaginosa

Texturas de pescado de bajura

La llum càlida i còmplice, que s'adapta i t'acull

Pieza de vacuno asada, emulsión de carne y cristales de sal

Rabito de cerdo ibérico, hojas crocantes y aceite de semillas tostadas

Una taza de camomila aderezada con néctar de cacao. Confites escarchados de mercado

Corte de helado al Whisky

Cucurucho de flores y clavos

Les melodies, com els sabors, no tenen edat. Perduren en el record sense data de caducitat, en l'època del Brill Building o ara amb Gigi. En una vesprada llunyana i clara de la meua adolescència assaborint un pa untat amb oli, tomaca i formatge fresc o en un futur fet realitat una nit furtada a l'agost en un caseriu ressuscitat d'Errenteria. MUGARITZ.

ESTELLÉS, HUI, I JO.

2011-09-04T11:49:00.005+02:00

Diuen que hui és el dia d'Estellés i si tinc que escollir, si haig de triar un poeta, el trie a ell, trie al Vicent.
Com de costum alguns dels seus poemes em retornen, tornen a ser jo, i la seua veu, gegant i lúcida, és la meua, la que mai tindré.
De nou els seus versos perbocaran perfectes allò que no sé dir.

Escric només perquè és el que sé fer.
També sé fer l'amor i beure vi,
però l'amor i el vi em donen ois.

No sé per què ni per a qui escric.

¿Sabrà escoltar algú, entre aquests mots,
els passos greus, cantelluts, de la mort?

(De Les acaballes de Catul, 1968)

L'HOME QUE VA VENDRE EL MÓN

2011-09-02T21:53:00.004+02:00

L'escriptura és una forma com una altra de dessagnar-se deixant el rastre escandalós del teu caràcter.
Si el silenci privatitza les errades, el degoteig propi de paraules coagulades en textos i teclats esdevé contraverí a les opinions, analgèsic de l'indecís.
Retrucant als prejudicis, mossegant-me les pudicícies, torne a ser un home incrèdul.
Em disfresse en la paraula per a ocultar la carn resentida de la vida , per amagar que sóc l'home que va vendre el món.

Busqueu a vore qui se l'ha quedat, a mi no m'interessa.

EL BARET

2011-08-28T20:53:00.045+02:00

Qualsevol nou projecte professional rebolica i desbarata les emocions en la mateixa mesura que regenera les il·lusions. Si a més a més una nova aspiració esdevé també en projecte vital, en modus vivendi, el cartutx de la pólvora d'esta il·lusió es dispara, sense l'estrèpit propi de les nostres festes però amb l'afegitó i color de la llum de l'optimisme reflectida als rostres dels que l'inicien.

A Miquel i Puri se'ls cola cap a fora la claror d'eixa il·lusió per cada porus de la cara, en cada ganyota d'el somriure o en la paraula. Amb l'obertura del Baret de Miquel Ruiz deixen arrere tot lo que de bo i de roín va tindre La Seu, en les seues dos etapes a Dénia i als seus inicis de Moraira. Miquel es despenja del ressò mediàtic que va adquirir, de l'estrela (la d'ascendència astronòmica i descendència pneumàtica) que l'il·luminava, per a tocar terra i començar de zero. I ho fa no sense ambició però sí amb mesura, ancorat a una terra i un espai que ha obrat, literalment, amb les seues pròpies mans. Però ancorat també a una forma de vore i fer les coses que ja proclamava en veu baixa en aquell xicotet local del carrer Doctor Calatayud de Moraira.

Fa mes de deu anys, en alguna sobretaula a porta tancada en aquell localet, ja em parlava de tot el que estàvem perdent, de l'essència del producte i les tradicions cada vegada mes perjudicades, de reprendre vies mes humils però mes pures. Fa mes de deu anys, també, va ser ell qui va apuntalar definitivament la meua obsessió per la gastronomia, qui em va fascinar amb la màgia de la creativitat en la cuina, amb la possibilitat d'empeltar la imaginació amb la serietat alimentària per al gaudi dels sentits.

Ara, des de la humilitat del seu nou projecte, reprén la màgia en la seua vessant mes modesta per a continuar creixent al ritme que les circumstàncies li permeten i la gent li demane. En la meua primera visita ja vaig confirmar lo inalterable del seu caràcter i inventiva, traspuant tots i cada uns dels seus nous plats tradició, colorit, eclecticisme i fantasia. La modèstia de primer nivell, l'exemple de les coses ben fetes per xicotetes que siguen.

A mi ja fa anys em va guanyar la voluntat i potser per això no siga equànime però, també potser, açò tan sols siga una excusa per a continuar visitant-lo, per a seguir disfrutant de la seua cuina i el seu caracter. Ací va una mostra.

L'espai, "l'artiste"

Claredat mediterrània

Tradicions ben enteses, ben aplicades

Papes amb regust d'escopinyes

Olives al vermouth

Aletes missatgeres

Un dels jocs característics del Miquel

Sense renunciar, mai, a la qualitat

"Torrajo" amb allioli

Entremesos valencians

Braves eco el Baret (difícil explicar el regust a iogurt de plàtan en l'emulsió a mode de maionesa)

Cruixent amb formatge de cabra, ibèric i fruits secs.

"Burrito" de botifarra amb rúcula i alvocat

Tabulé de sèmola amb tira de corder torrat morú

Truita de sardina de bota i pimentó verd dolç

Coca llargueta de ditet

Figatell de sépia (...en fase iniciàtica. La gola va poder amb la velocitat de càmera)

Gelat de torró amb pomelo

La il·lusió, com l'amor, és cega però farcida de bons sabors i, ací, uns veïns de poble del Miquel Ruiz ho expliquen molt be amb el bon gust d'un gran primer plat musical.

"In memoriam d'aquella difunta dieta de l'amiga Àgueda expirada (i engolida) en una amable vesprada d'este mes d'agost"

EL VENT A DONOSTIA

2011-08-24T09:51:00.004+02:00

Es pot certificar una vida amb molts anys, en teoria, encara per davant. Ho se.
Es pot quan es té la seguretat que al final del trajecte, en els moments previs al peatge d'eixida, es canviaria tot allò que s'ha viscut, tot el que encara he de viure, per revertir aquella estima impossible, per aconseguir aquella resposta proscrita nafrada en el desig.

Quan açò ocorre, quan se certifica la defunció d'una vida encara per viure, s'obri un canal intern paral·lel a ella pel qual un comença a fluir, navegant contra el corrent de la racionalitat, sense respectar les lleis de la física, per a trobar un nord quimèric on desembocar en este afluent de nova existència.

En dita recerca del nord he tornat a fugir, esta vegada sí, al nord. M'he escapolit a Sant Sebastian per oblidar aquella vella vida que estic vivint. I en esta ciutat, en la seua gent i costums, he trobat atributs que m'han ajudat. En el pastís de la seua Semana Grande combinen a la perfecció excessos ben digerits, sense ardors, civisme, respecte i heterogeneïtat ben embastada entre la tradició, la novetat i l'avantguarda. Cultura.

Tot açò servit en la safata de l'orgull propi, aquell que no s'avergonyix de la tradició i el caràcter d'un poble, aquell que se simbolitza a la perfecció en l'obra de Chillida. El Peine del Viento és una mostra excel·lent de pertinença al medi del què en última instància va provindre, un acoblament perfecte amb la tasca utòpica de pentinar els vents. El poble basc, el seu caràcter, té molt d'això i el vent, ací, esdevé una analogia d'eixe poble.

Però també el vent, el vent de la memòria, recupera per a mi imatges, ulls i somriures d'aquella altra vida, la que continue vivint allà on em trobe, en qualsevol ciutat. En la ciutat del vent, en Donostia.

Soy veraneante accidental
en la ciudad del viento
subo la montaña que se oculta tras el vuelo de tu falda
Tengo en la memoria la estructura de los labios incorrectos
y otra de las formas que aparecen en los mapas que dibujas
cuando te desnudas
En todos los lugares te encuentro
en todos los lugares me siento un habitante más
en la ciudad del viento

Hay una calle que lleva tu nombre
pero no me acuerdo...

Active de nou la desmemoria selectiva, eixe ressort ineficaç i inconsistent que no manté el seu funcionament mes allà d'un parell de dies o un murmuri del vent. I ho faig amb la intenció de que caiga per fi el rètol d'eixe carrer, aquell que porta el teu nom en la ciutat del vent, en qualsevol altre lloc.

"La suerte es una ramera de primera calidad" (Quique Gonzalez)

24 HORES A MADRID

2011-08-08T22:39:00.010+02:00

Una jornada de vint-i-quatre hores a Madrid, intensa, comprimida com totes les que he tingut en anteriors ocasions a esta ciutat. El fet d'haver viscut sempre al mateix lloc, al meu poble, continua convertint estes xicotetes experiències en alguna cosa pareguda a aquells regals sorpresa de la infantesa que un destapava, neguitós, com si obrira la mateixa caixa de les emocions. Un esclat d'ansietat inesperada que em trasllada molt mes lluny d'on realment em trobe.

El fascinant món dels trens, els tics comuns, plurals, a les seues anades i tornades, les microsocietats de les seues estacions. La ciutat oberta, amics que et reben, els carrers amplis i desconeguts, tot plegat antònim i antídot de la rutina.

En un matí previ a un dinar a Madrid es pot passejar, abraçar, descarregar trastos a un pis d'acollida, utilitzar el Metro, riure, tastar bones i denses cerveses Pilsen en terrasses de bar, respirar, assistir a l'assaig d'un fantástic grup de música i amics, Luis Brea.
Viure a les hores de l'entusiasme.

Després del dinar en un lloc de sempre, no al de sempre, amb sabors i olors de sempre, d'antany però hui, com sempre, s'obri la vesprada.

I entra en joc el vagareig pels carrerons, eixos carrers que es fan antics i estrets, café i vi, ai el vi, mes amics i abraços, mes locals, mes cellers. Tapes, de sempre i de hui, al vespre puntual de les primeres hores amb poca llum, ens servixen com a excusa per un sopar que no arribarà solapat pel concert que ací ens ha dut.

Un concert, el concert. Els Foo Fighters al Palacio de los Deportes, un lloc descomunal per a un concert descomunal que no estriparé per a esmicolar-ho amb cap anàlisi. Hui no, i potser mai. El conserve en exclusiva per a mi.

Em van aclaparar moltes coses en mes de tres hores d'actuació però una, la capacitat per a organitzar estos esdeveniments, em porta a la memòria una frase: "Este lloc es convertirà en el referent per a les gires musicals d'hivern". Alfonso Rus es va cansar de repetir-la a l'inaugurar la plaça de bous coberta de Xàtiva. Al seu dia, a un xicotet article publicat en aquell periòdic comarcal de joguina, ja vaig comentar la jugada. No seria referent ni era lògic que ho fóra. Ni tan sols ho era València amb mes i millors instal·lacions i possibilitats. Un bon gestor administratiu hauria de saber-ho i no malbaratar tantíssim diners en un projecte, i el seu manteniment, que donaria per a programacions culturals dignes amb regularitat en un poble (si, un poble) com el nostre. Però vore-ho així seria fer-ho des de la perspectiva de la HUMILITAT.

HUMILITAT. El discurs d'investidura del nou President de La Generalitat, Alberto Fabra, es va iniciar amb la promesa "de treballar dia a dia des de la humilitat per a tornar a fer que la Comunitat siga un referent INTERNACIONAL".

Algunes coses no canvien per ací. El concepte d'humilitat fa temps que hauria de ser revisitat per molta gent.

Al tren de tornada els records premsats d'unes poques hores descompensen la balança cap al goig, amb rails, atmosferes viatgeres i bons amics als pesos positius. Records i pesos de balança humils, el millor equipatge amb què viatjar per esta vida.

EPITAFI

2011-07-28T21:43:00.007+02:00

Quaranta anys els separen en la mort.
Quaranta anys l'ha plorat ella, ma mare, en exclusiva.
Amb quaranta anys complits va faltar ell, mon pare,
i ma mare el trobava en cada racó esvarós de llàgrimes al dia a dia.
Durant quaranta anys, quaranta, tota una vida.

Ara jo, amb quaranta també a les esquenes, en una vesprada fràgil com la de hui he hagut de vore col·locada, per fi, la làpida del llit gelat i sepulcral que compartixen.
Una pedra de marbre gris basalt, dos noms, quatre dates i una inscripció que vaig triar com a epitafi comú.

"Junts pel desig de tota una vida"

El joc de la genètica, els meus sentiments furtius i vida solipsista, ratifiquen el que intuïa. Allò que sé per obra i gràcia de ma mare, de la seua vida i desitjos.
Algunes estimes, algun amor, mes que no siga recíproc o compartit, són de per vida.

Una vesprada fràgil com la de hui Estellés, com sempre, em referma en la ferida. Certifica amb els seus versos la saó d'este fruit amarg.

Sota la terra de l'amor novella,
eren els ossos meus, o la raó
de tanta amor a punt, tanta saó.

Però, amb tanta fortor, tant es clivella...
Entre els solcs, esventrades les espigues,
ploren en va els sentits i les formigues.

(De l'Hotel París, 1954.)

Porte escrivint massa temps des de la tristesa, estic cansat de demanar perdó i plorar llàgrimes impossibles. Que servisca este text i este vídeo de Beirut amb la seua història com a epitafi del descoratge.

Deixem de plorar en va, deixem de ser formigues.

NU

2011-07-08T20:28:00.003+02:00

"Se n'ha anat donant-te l'esquena
i t'has quedat gelat de pena.
Benvingut al món dels hòmens,
on comptem totes les hores"

Cançó del Senior de 34 segons amb tots els solatges de la meua memòria, els sediments infiltrables, en un univers de 3 acords i 21 paraules.
NU.

Iniciant el procés de vestir esperances.

LA CUINA D'AHIR I DE HUI

2011-07-03T21:48:00.019+02:00

Les cortesies de l'amistat, les gentileses de la confiança, en ocassions, en massa ocassions, es manifesten com el vel que tamisa les realitats.
Si existix allò anomenat classicisme gastronòmic, si hi ha un lloc de pelegrinatge culinari tradicional en Xàtiva, eixe és "Casa la Abuela ".
Este filtre de realitat ens impedix, però, vore altres coses. La inqüestionable trajectòria i qualitat d'este lloc, el bon fer de la família Reig en mes de cinquanta anys de gestió, se solen emmarcar dins de la denominada cuina tradicional. Circumscriure's únicament a esta indiscutible afirmació per a definir els valors de la cuina d'esta casa és, com a poc, injust i, en temps tan difícils per a l'hoteleria com els actuals, suposa una rèmora que minimitza tals valors.

Les qualitats de Pepe Reig en els foguers van mes allà. Al seu domini en les tècniques i tempos de cocció, als seus coneixements en la manipulació del producte de sempre, cal afegir una mes que destacable destresa per a combinar elements i crear plats per a una cuina que podríem denominar de neo-mercat. Elements tradicionals embastats amb fils hodierns.

Després de molts anys d'assistència, d'insistència i amb la vènia que em concedix l'amistat amb Pepe, he pogut disfrutar d'un menú degustació fora de carta. Este xicotet mostrari gastronòmic és la prova que a "Casa la Abuela" cal anar a menjar els nostres plats tradicionals però, també, a disfrutar d'altres conceptes de cuina.

Gaspatxo de pruner amb abadejo. Estiu del bo.

Polp en el seu oli amb pomelo rosa i pernil ibèric al forn. Una magnífica combinació de sabors i textures en temperat.

Alguns clàssics, en este cas vinícoles, mariden a la perfecció amb l'actualitat culinària. "Pago de Carraovejas"

Bonítol amb crema temperada de fenoll i tomaca. La crema de fenoll mes que destacable i aprofitable per altres alternatives però, en este cas, millor servida freda.

Lluç amb maionesa d'avellana, ceba confitada i pols d'oliva negra. Cocció perfecta del peix i la ceba així com molt bona densitat de la maionesa.

Kebab de corder, iogurt, sèsam i menta. Despunte de sabors en bona combinació.

Gelat de whisky Talisker. Sorprenentment suau i cremós.

Ravioli de xocolate i poma al forn amb crema pastissera. Sobredosi final d'edulcorant per a no fallar.

Amb el gintònic de rigor, en este cas amb pell de pomelo, i els acords i tonalitats musicals de She&Him acompanyant-nos, rematem una vetlada en la millor companyia.

Salut.

EL SILENCI DELS MOSQUITS

2011-06-29T23:21:00.002+02:00

Este estiu els mosquits han arribat amb silenciador. Per obra i gràcia de la crisi els petits dípters vénen enguany economitzant en so i brunzits. Les decisions d'ajustos, els reajustos i les mesures adjuntes, deuen d'haver provocat la mancança i, gràcies a ella, nosaltres les víctimes ens veiem alliberats de consumir tan feridor soroll. No es pot negar, el zum-zum del mosquit és el murmuri animal amb la tonada mes estressant que conec (llevant d'algun comentari polític de baix to).

En la canícula present el cos a cos nocturn, la batalla per la supervivència de la sang, es dirimix en silenci. Sense banda sonora adjunta, sense el toc de queda previ dels nematòcers, mes que encertar intuïm la seua compareixença. I ací radica el problema. Hem passat de la consciència del perill per la vènia del remor d'ales petites, a la inquietud per la seua presència o falta, a la incertesa del silenci.

Que temps aquells els de l'estrèpit en la baralla, que bons moments viscuts els del soroll previsible i punxant.

Este estiu seguiré enrotllat en mi mateix com una serpentina, esperant a ser llançat i agafar vol. Este estiu serà el del silenci dels mosquits, el dels remors d'altres temps.

COMPANYIA EQUINA

2011-06-23T21:22:00.002+02:00

Doblegant estimes pel plec del silenci amb el pes de la música. Una manera com una altra de passar full.

El directe des de lluny no és directe, però l'eco d'algunes cançons sonarà este cap de setmana en viu a la meua consciència. Ara per ara no tinc millor companyia, I NO ÉS ROÏNA.

Aquella banda de cavalls m'acompanya estos dies.

DE PÈRDUES I RENÚNCIES (de redreçaments)

2011-06-16T21:05:00.009+02:00

Adéu a l'escriptura, adéu a l'opinió o el debat. El desànim ha deixat pas al desinterés absolut en l'amarg relleu d'altres adéus, en la cursa cap arrere d'una despedida que m'ha submergit en els records de tota una vida. Este acomiadament m'ha deixat un buit als budells difícilment explicable, una clofolla vellutada i amarga de realitat el tacte de la qual no havia sentit mai i que ara m'embolica dia a dia.

La desgana del tot, la despreocupació completa ungida en el silenci o el descoratge injectat per la via sedativa d'una pèrdua real, la primera i única de ma vida. Tot arrossegant-me cap avall, cap al pou fosc de mi mateix.

I en el camí de baixada em desvie pel canal de la lectura per així continuar surant en l'oblit. I la lectura em rearma en l'escriptura.

Alguns escriptors, en alguns llibres, amb algunes frases, es convertixen en biògrafs dels meus propis pensaments. Alguns genis literaris aconseguixen per a mi el que ni jo mateix faria. Les seues paraules són les meues, les que mai vaig dir, les que vaig ocultar entre els silencis i la mediocritat.

"No tengo que decirlo, porque se me distingue a leguas: soy feo, tímido y anacrónico. Pero a fuerza de no querer serlo he venido a simular todo lo contrario"

"Desde entonces la tuve en la memoria con tal nitidez que hacía de ella lo que quería. Le cambiaba el color de los ojos según mi estado de ánimo: color de agua al despertar, color de almíbar cuando reía, color de lumbre cuando la contrariaba"

"Descubrí que mi obsesión de que cada cosa estuviera en su puesto, cada asunto en su tiempo, cada palabra en su estilo, no era el premio merecido de una mente en orden, sino al contrario, todo un sistema de simulación inventado por mí para ocultar el desorden de mi naturaleza. Descubrí que no soy disciplinado por virtud, sino como reacción contra mi negligencia; que parezco generoso por encubrir mi mezquindad, que me paso de prudente por mal pensado, que soy conciliador para no sucumbir a mis cóleras reprimidas, que sólo soy puntual para que no se sepa cuán poco me importa el tiempo ajeno. Descubrí, en fin, que el amor no es un estado del alma sino un signo del zodiaco"
Gabriel García Márquez, -Memoria de mis putas tristes-

La meua timidesa anacrònica es fon ara en uns ulls silenciosos de color canella i un signe del zodíac en la memòria continua senyalitzant el calendari a pesar de les renúncies.

I les lectures venidores, encara per arribar, seguiran marcant l'esdevindre de les meues rutines i les pulsions dels meus adéus.

Mama, adéu. T'estime tant.

JORNADA DE REFLEXIÓ

2011-05-21T19:26:00.002+02:00

Reflexionar: considerar nova o detingudament una cosa
Detingudament: amb deteniment
Deteniment: acció de detindre's
Detindre: 1-Acció i efecte de detindre o detindre's. 2-Impedir anar avant, cessar de moure's. 3- Dilació, tardança, proxilitat. 4- Privació provisional de la llibertat, ordenada per una autoritat competent.

Total, Reflexionar = Considerar una cosa sense moure's, sense avançar. Amb dilació i tardança. Privar a esta reflexió provisionalment de llibertat per ordre d'una autoritat competent.

Quina merda açò de reflexionar.
Rock&Roll !!!

TORTS (quan no imbècils)

2011-05-13T20:47:00.004+02:00

Contra l'empatx de crisi en estos últims anys estem aprenent a perbocar pestes com a mètode eupèptic. En privat, això si, sense massa voluntat col·lectiva o social, disparem improperis contra tot allò que es moga en la mira de la responsabilitat, al camp de tir de les culpabilitats.

Però com este país contínua sent un país de torts, de sinistres i destres, de blaus i rojos destenyits, en certes perspectives de la crítica seguim desfocalitzant.

Quasi unànimement, i no sense raó, demonitzem o vilipendiem a aquelles empreses especulatives, bancs o entitats financeres que van iniciar el gir d'aspes de molí per a escampar la merda com a bon ventilador gegant. Arribem a odiar els seus directius de mode personal, com si foren els veïns escandalosos del pis de dalt. Execrem a aquells que continuen cobrant salaris de ciència-ficció i repartint-se dividends poc després d'haver sigut els únics a rebre ajuda pública, la de la butxaca col·lectiva, de forma directa i concisa, sense condicionants.

Al mateix temps girem el cap, quan no aplaudim, a eixes altres empreses (si he dit empreses) que també tenen en les seues plantilles nombrosos assalariats amb ingressos multimilionaris. Aquelles que també han rebut ajudes públiques quasi a fons perdut i que queden exemptes, una i altra vegada, dels seus deures fiscals o contributius sense que per això reben cap sanció ni embargament immediat. Empreses que pareixen jugar una altra lliga, un campionat sense les obligacions que patim la resta i amb el vistiplau generalitzat.

En el dia a dia d'esta insensatesa, a més a més, entronitzem a estos assalariats de xifres impossibles com a déus neoclàssics amb un baló per ceptre i aplaudim bavejants cada un dels seus pestanyetjos.

Un país de perspectives guerxes on el bàlsam del futbol i la seua iconografia es convertix en l'opiaci de major consum, on cada vegada es respira pitjor.

Com diuen a les Canàries, un espai amb un sostre de núvols baixos, entorn boirós i gris, que produïx certa sensació de claustrofòbia. A este fenomen meteorològic allí l'anomenen Panza de Burro.

Ací, i ara, música.

INFIDEL UNA VEGADA MES

2011-05-05T22:26:00.007+02:00

Van ser quasi tres anys i noranta-huit articles. Un trienni de compromís regular amb l'escriptura que em va assaonar, mes que fóra amb rang menor, en la rutina literària i les seues obligacions. Un periode que em va obrir la ment al dia a dia en la recerca de la idea o el guió amb el que guarnir aquelles pírriques columnes.

Va ser en un mitjà, el periòdic d'àmbit comarcal l'Informador de la Costera, que em va desdonar d'una estranya manera pel que intuïsc com un procés de neo-censura, però eixa és una altra història i potser algun dia la conte ací (o potser no). Així i tot en esta publicació se'm va permetre opinar de cara al públic, amb el meu llenguatge i forma, sobre tot allò que vaig voler durant eixe trajecte de tres anys.

Fa uns dies, rellegint les últimes set o huit xicotetes històries que em van ser publicades, vaig triar esta quasi a l'atzar per a traure-la de nou a la llum eixugant-la en esta finestra. No tinc cap intenció de penjar alguna mes, o de no fer-ho, però em va fer gràcia comprovar que algunes idees de llavors seguixen vigents en el cantó fosc de les meues opinions. Este article va ser editat el 19 de Juliol del 2008 i, aleshores, jo ja era infidel.

INFIDELITAT (en alta fidelitat)

La càrrega dels anys al llom acompanyada d'una resignada solitud petulant, em fan rondar cada vegada més a la vella dama Europa. La meretriu que protegix davall les seues enagües a totes i cada una de les promíscues nacions continentals em porta de cap amb la seua ambigüitat, amb eixa dualitat que si no és un transtorn bipolar la convertix en la millor actriu del món, la més hipòcrita, la més puta.

Venuda al millor postor en les noves subhastes de caràcter borsari, es delecta altiva mentres contínua lluint les seues dos velocitats afillades: l'una, la del progrés, presentada en societat amb orgull, publicitada fins a la sacietat i mostrada com la filla llesta de la família. L'altra, la injustícia, amagada, negada i repudiada, deambula per lúgubres amagatalls sense la pompa i alegria de la seua germana ungida.

La Senyora Europa em regira, em trau de polleguera, m'acollona. Ni la soledat ni el pas del temps són motius suficients per a continuar rondant esta engalipadora. I de nou em llance als braços de l'amant fidel que mai em falla, que em malcria i acarona sense demanar-me res a canvi, que de vegades m'encisa i en altres em desil·lusiona, però que sempre està ahí, acollidora, confortable. La concubina de la què no aconseguisc separar-me fa anys i que encara m'enlluerna. La que complementa a la perfecció els meus monòlegs vitals, les meues tossuderies soliquistes o els meus soliloquis solitaris. La Música.

Esta nit s'ha posat les seues millors gales per a sorprendre'm una altra vegada i, de nou, m'entrellace apassionat amb la damisel·la melodia.

I a la vella Europa... que li donen.

VADE RETRO, SOBRIETAT

2011-04-24T19:06:00.004+02:00

"Les discogràfiques exercixen control sobre el producte físic per al que establixen un preu arbitrari, no sobre la música. Abans et deixaven escoltar una cançó gratis en la ràdio perquè comprares el disc. Ara, la idea és que et descarregues el disc sencer perquè t'entren ganes d'anar al concert. Preferisc que algú compre el meu àlbum perquè li agrada la música o el disseny. No que l'adquirisquen, no els agrade, es senten enganyats i acaben avorrint-me".
-Robin Pecknold de Fleet Foxes a El País, 24 de abril-

En l'etern dilema sobre les descàrregues i els drets d'autor una nova pregunta sacseja el debat. Pagar per un producte que no es coneix i que igual acaba per no agradar-nos? En música, cinematografia i literatura ho hem estat fent molts anys però, és açò lògic? El "tot gratuït" no em val, els autors tenen drets innegables pel seu treball però (i ja porte dos) potser hauríem de replantejar-nos el model.

Mai pagaria per una camisa que no m'haguera provat abans per tal de vore si em va bé, per a comprovar que m'agrada. Mai compraria un moble sense vore'l prèviament, sense saber si em complau o no. Parlant en llenguatge musical, fílmic o literari, però (i 3)...

Però: conj. Marca l'oposició entre les dos proposicions o membres que lliga.

Oposició i lligar. Els dubtes continuen.

Diuen que l'excés de serietat o sobrietat en una controvèrsia no és bo per a la salut, la pública i la personal. I com els mals moments també es passen millor rebolcant-se en el bon humor hui remate el tema amb un intent.

Aquell infaust dia de 1979 van entrar en fusió Flash Gordon i els Village People.

CRÒNICA D'UNA PAELLA AL SEGLE XXI

2011-04-22T19:16:00.046+02:00

El cerimonial profà i pasqual és un dels meus favorits. El ritu de la paella amateur, lúdica i festívola en contraposició a la contrició de la carn i la flagel·lació cristiana amb el seu aparador mediàtic processional. La llum d'una bona brasa de llenya enfront a les cares abrasides per la penitència sense sentit.

Que m'agrada la bona taula no és un secret, tant en la seua faceta de creativitat extrema, els fórmula 1 de la cuina, com en la del costumisme ben realitzat. La cuina tradicional m'agrada, com tot, si està ben feta.

Afegir al bon producte, al resultat final, la manualitat de l'assumpte i la manufactura pròpia rodejada de bon ambient em posa sentimental en grau bava-caient. Amb el factor imaginació fent costat als bons costums es poden aconseguir jornades per a emmarcar, d'aquelles irrenunciables. Ací deixe una mostra del que podríem anomenar com a "Crònica d'una paella al segle XXI".

Producte. El quid de la qüestió.

L'estètica no és, digam... imprescindible !!!

Brases al punt i carn daurada, primers passos i mes bon producte (Tavella, bajoqueta, roget i favetes).

Altre clàssic, la primera picada."Casqueria".

En temps de crisi optimització de recursos...

... amb bons resultats (segona part de la picada).

I la paella a la seua, començant a bullir.

Continuem picant durant el procés. Clàssics indefugibles.

I actualitzem amb alguns extres. Bloody Mary; preparació, producte i resultat. Un bon complement.

La coparticipació és indispensable i mes que recomanable. Genera empaties, bon ambient i alleugerix càrregues. Tots a la cuina...

... tots a les brases. "Paeller connection".

I la paella a la seua, tram final.

Parar taula amb les aportacions de cadascú. Bossetes de ceba caramel·litzada i formatge blau, empanadilles de sobrassada i espècies.

Sushimi de carabasseta amb iogurt grec, caviar, freses de salmó i cebollí.

Escabetx de pit de titot amb verdures diverses i bolets.

Empanadilles de tomaca i de botifarra.

Guacamole i ensaladilla de carranc.

Els vins del dia. Edetana 2008, un Terra Alta de bodegas Edetaria amb un coupage sorprenent de garnatxa peluda, garnatxa fina, carinyena i ulls de llebre. Golós, llarga persistència amb matissos balsàmics. I un monovarietal de mencía, Finca Losada 2007, que necessita decantació d'un parell d'hores per a traure-li tot el profit a este raïm. Amb tocs licorosos i a llepolies. Molt bon pas per boca.

A la taula i al llit...

Resultat (zenital).

Paella liquidada, cava en acció. Un sorprenent Reverté amb poques de les característiques d'un sec i prou tocs dolços. Així i tot molt agradable i sense estridències.

Que millor combinació per al cava que una tortada natalícica d'acompanyament (mes que siga amb mesos de retard). Qualsevol excusa és bona per una bona celebració.

El tiramisú ja no entrava. Restes habituals, víctimes de tupperware i de ple protagonisme als menús de dies venidors.

Després de la batalla...

... brindant amb el millor digestiu. Gin-tònic de ginebra valenciana, regust cítric i condimentada amb xufa en remulla.

Conjugar tradició i qualitat de la mà dels bons moments per a obtindre un resultat final amb el predomini indiscutible del plaer, del gust.

Tradició, actualitat, qualitat, vocables amb ressonàncies i sonoritat fàcilment identificables en els treballs de Ron Sexsmith, particularment en el seu últim disc i, amb especial incisió, en esta cançó, Ho Crec Quan Ho Veig (i per sort ho he vist, i ho he tastat). Profit.

D'EIXOS DIES

2011-04-21T21:17:00.012+02:00

Hui tinc un d'eixos dies.

... per sort m'acompanya tota esta colla en una nova onomástica de les absències i els nouvinguts encara fan mes grata la solitud. These days, one of these days.

DE LLUM I CALOR, D'ALENS

2011-04-13T23:51:00.003+02:00

Calor i llum "a punta pala" (veges tu d'on vindrà esta frase) aferrats de colp a les finestres, recarregant pigmentacions cutànies en reserva i ballant-li el joc a retines sorpreses i prostrades. El sol s'ha avançat als seus dominis per a confirmar el sentit cíclic d'esta vida.

Cicles regulars o imprecisos, però cicles. Com el de tres anys, camí de quatre, amb motor d'explosió alimentat de tecnicismes lèxicals que ja considerem d'anar per casa. Reajustament de mercats, optimització de recursos, administracions concursals, deute emés i deute comprat, períodes de cadència o avals solidaris, entre moltes altres incongruències per al sentit comú.

O com un altre període cíclic, en este cas de consum personal i mes de cinc anys de durada, que també ha millorat el meu lèxic tècnic incorporant paraules que m'han versat en descoratges. Neuropatologies, tiroidismes, capacitats cognitives, dependències i les seues lleis, avaluacions i no avaluacions d'eixes dependències, residències públiques, concertades o privades, vivendes tutelades sense titulars, vasculars o vinculants, afeccions.

El sol ha retornat mut i brusent, com la cíclica de les estimes silencioses i imposibles. La maquinària d'estos cicles ralentitza dia a dia els meus alens i tan sols la visió de la parra al pati de casa, lluint ja set dies de verdor amb les primeres fulles de cos sencer, dona sentit a tanta llum. La il·lusió torna a oldre a un bon any de raïm de taula.

Anit vaig vore el magnífic curtmetratge "La Huida" de Victor Carrey. En la seua banda sonora esta vella i preada cançó que feia anys no escoltava també va il·luminar els meus desànims. Llum i calor.

UN DIUMENGE POC ORIGINAL (ni falta que li fa)

2011-04-10T18:17:00.003+02:00

Versió.

Reversió.

Transversió.

Mode on, diumenge d'introspecció musical (i poca cosa mes)

A TIR DE PEDRA (crònica de la qualitat)

2011-04-08T22:52:00.025+02:00

Al meu ritual conceptuat d'un bon dinar o d'un llarg i celebrat sopar, dins del decàleg d'obligat compliment no ha de faltar mai a la taula la sensació casolana de familiaritat, de proximitat. La calidesa de l'espai físic i el tracte personal com un plat mes del que gaudir dins de tot bon menjar.

Ací a casa meua, al meu poble, és fàcil trobar-me còmode en diversos llocs per obra i gràcia del contacte diari, de l'etnologia del tu a tu. Però és d'agrair poder fer-ho també de la mà de la destresa culinària de primer nivell a un lloc com El Portal Fosc.
Al restaurant de Jordi Garrido, finalista cuiner revelació en Madrid Fusión 2009 i millor restaurant revelació per a la Cartelera de Levante del mateix any, ell i Lissy Santamargarita aconseguixen enhebrar els fils dels millors atributs gastronòmics, de l'estètica acollidora del detall i del tracte desinhibit i amable, per passar-los tots entrellaçats pel cap de la punxant agulla de la qualitat.

Un lloc referencial a nivell nacional, sí, he dit bé, de la cuina Km.O o Slow food, on Jordi i el seu equip emfatitzen en lo millor d'ambdós conceptes enlluentint el lèxic que els definix: Proximitat, ecològic, pausat, sostenible, biodiversitat... QUALITAT.

Un luxe del què disfrutar i un projecte a recolzar en la mesura de les possibilitats de cadascú, però irrenunciable per a qualsevol aborigen local, comarcal, supracomarcal o visitants planetaris o intraplanetaris amants de la creativitat i el bon menjar.

I com vaig obrir este espai amb la intenció de viatjar amb ell regularment a Síbari i obrir finestres per a ventilar bones experiències, ací deixe emmarcada hui la meua última visita al Portal Fosc la setmana passada. Profit.

Buit previ.

Buit ocupat. El primer vi, un coupage molt nostre amb la peculiaritat afegida de la Bonicaire. Fantàstic pas per boca i persistència acceptable. Molt fàcil de beure.

Amanida de confitats.

Sopa de ceba amb rovell d'ou, remolatxa i col Rabi.

Carxofes i botifarró de Xàtiva.

Ceballot fresc amb emulsió d'avellana i cansalada.

El segon vi. Acidesa controlada a pesar de la maceració carbònica, potser amb excessos lactis. Un tant irregular i despunte de fruits rojos.

Abadejo amb tomaca, espuma de fenoll i pésols baby de l'horta local.

Els pèsols baby en cru, inclús així amb un fantàstic sabor dolç. Una meravella.

Llom de vaca gallega, col llombarda i bleda roja.

Sorbet de mojito emplatat. La taronja amb una textura cristal·litzada fantàstica.

Crema d'avellana, xocolate blanc, bescuit i gelat de galleta.

Life is life, com diu el de la balena en la banda sonora d'este dispendi gustatiu.

OLIVES EN CAMORRA, S.A.

2011-04-04T22:06:00.006+02:00

Rajoy analitza la decisió de Zapatero en una entrevista, hui, a terreny enemic (Cadena Ser): "Zapatero ha hecho mal las cosas , de hecho ha sido su propio partido el que lo ha echado".
Al seu torn confirma que recolzarà la candidatura de Paco Camps encara que se li òbriga juí oral.

Camps gallejava este cap de setmana en un míting amb veu alta, descontrolat, quasi cridant: "Nosotros hemos conseguido echarlo (a Zapatero), gracias a nosotros se va"

Mantes, a vore si ens aclarim !!!

I mentrestant contínua la pressió contra tot allò que sone a veu discordant, bé siga en la seua versió teatral, musical o papiroflèxica.

Senyores i senyors, benvinguts al mercat de la esquizofrenia, a "Olives en Camorra, S.A".

La cursa electoral no ha fet mes que començar i no se si podré suportar una campanya completa. Crec que em submergiré en futurs musicals.

EL CONTE DELS SENTITS

2011-04-01T21:20:00.009+02:00

Es diu que tots els sentits eren a la taula amb Dionís, el déu grec del vi, i que celebraven el fet de formar part de l'èxit del vi. La vista podia anlitzar-ne el color, vore la llàgrima lentament per la copa i admirar-ne els matisos. L'olfacte podia ensumar el vi i imaginar-ne el buquet. El gust, assaborir-ne els sabors. El tacte, percebre'n la temperatura. I tots hi eren d'allò mes contents. Menys l'oïda, que , marginada, bevia una vegada i una altra de la copa. El déu grec se'n va adonar i la va voler integrar al món de l'enologia. La va intentar convèncer que hi era present en el delicat soroll del vi en tocar la copa, en obrir l'ampolla, però no se'n va sortir gaire. Aquests sons, a ella, li van semblar insignificants. Per tant, Dionís va decidir posar música al vi. Amb el brindis, en fer xocar les copes entre si, es desitjaven coses bones, es reia, i, al seu torn, s'exalçava el vi i es compartia. L'oïda va quedar mes que satisfeta, i aquesta pràctica de l'Olimp s'ha mantingut fins al nostre temps.

Del llibre de Meritxell Falgueras, "Presumeix de vins en 7 dies".

Hui repetiré el ritual que tant m'agrada, eixiré a brindar i compartir vins. A tastar uns quants en luxuriosa confabulació amb els sentits. I en algun moment, tal vegada, cite a Baudelaire.

"Una nit l'ànima del vi cantava a les ampolles:
home, oh estimat desheretat, a tu m'adreçe
des de la meua presó de vidre i els meus vermells,
un cant ple de llum i fraternitat"

Charles Baudelaire

INTROSPECCIONS

2011-03-30T22:22:00.004+02:00

La imatge:

Un espigat Neil Young en l'edat madura en què un ja no mira de reüll la seua joventut mes que la frontera de pas continue sent visible. Un escenari disbauxat, anàrquic, amb tècnics i músics barrejats sense ordre ni prejudicis. El vent, fort, bufant-li en la cara i, al final de l'actuació, un somriure del mestre de rostre impenetrable. Un gest poc freqüent en ell.

El moment:

Fa poc he complit quaranta anys i amb això he entrat en una nova etapa de la meua vida. El fet del natalici, del nombre, no és el causant però si que em servix com a sagnia en el text de la meua existència, com a punt referencial i balisat en el mapa de la meua trajectòria. Vinc d'una o dos etapes ja tancades als últims vint anys i arrere deixe voluntats i dinàmiques, objectius i inèrcies. En els últims mesos he cotejat les meues volences venidores i el meu estat d'ànim per a arribar a la conclusió del que sóc, del que desitge.

Ja ho he dit en algun altre lloc, els esdeveniments vénen accelerats com un cavall desbocat, però en la immediatesa, l'instant, el veig vindre lentament i tinc marge de maniobra i resposta ràpida i tranquil·la. Potser açò siga la maduresa, no ho se.

Ara tan sols vull disfrutar d'algunes xicotetes coses sense el llast de mes objectius. Els meus passejos muntanyencs en horitzons allunyats o propers. La bona taula, cara i complexa o casolana, igual em dóna, però amb les sobretaules compartides per la gent que estime. Els meus moments íntims amb la música, el cinema, la lectura, sense grandiloqüències, i l'escriptura com a porga necessària.

Ara ja no vull mes velocitats inadequades, vull deixar de ser un accident i, potser, m'agradaria entrar en els somnis d'algú.

Anhels:

(Neil Young somriu al final de la cançó, el vent engrunsa els seus cabells)
Un somriure igual, adult i tranquil, des de la perspectiva que em dóna este moment.

XICOTETES LLICÈNCIES

2011-03-26T19:21:00.021+01:00

És el que tenen els anys acumulats i els diners invertits en vivències, en experiències i sabors amb l'únic interés meritat del coneixement i el plaer. És el que té el desfici gastronòmic, la recerca del plat perfecte i la fam de novetats. Et permet alguna que altra xicoteta llicència pel fet del contacte directe amb els creatius, per allò d'acabar coneixent l'artista.

L'amic Vicent Patiño (cuiner revelació a Madrid-Fusión 2007) acceptà la proposta d'elaborar per a nosaltres una degustació diferent a la del seu menú habitual en el restaurant Oleo. Un tast fonamentat en la nostra tradició mes directa, sense la magnificència dels seus fantástics plats compostos, però amb plena capacitat per a fusionar tradició i sorpresa amb el regust de l'excel·lència.

I a mi, com sóc un sentimental, estes subtileses em posen tonto i, ja que vaig obrir esta secció per a donar-li vida, ací compartiré la informació, els colors i les textures.
Del sabors i olors vos tindreu que refiar. Profit.

Olives en salmorra, especiades i amb allets tendres.
Clàssics d'ahir i hui.

Papes casolanes.

Crema de pebre roig amb formatge, carxofa deshidratada i sardina marinada.
Maridatge de sabors redó, redó. Sense estridències al picant.

Ensaladilla russa del parador La Nit, amb pa de panses i oli d'oliva.
D'eixes ensaladilles que ja no es troben.

"Empanadilla" de tomaca.
Amb els ulls tancats, i deixant de costat la textura, no es nota la diferència amb les millors. Sorprenent.

Nit monovarietal de raïm "mencía". Amb este vam acabar, quasi acadèmic, però l'inici va ser formidable amb el Ribeira Sacra, LaLama de Dominio de Bibei (disculpes per la falta documental). Una sorpresa per la seua peculiaritat. Molt recomanable.

Ou fregit amb cansalada i creïlla.
Un altre clàssic insubornable. Visca el colesterol.

Arròs al forn.

Gelat de pera sobre base cremosa de café amb llet.
Dolç. I el café amb llet li conferix el regust domèstic.

Xocolata en diverses textures.
A no fallar.

Sobretaula relaxant i, algunes melodies, furgant en la memòria amb el torniquet incisiu d'unes lletres amb connexió directa.
Daiquiri Blues.

COFURNES A POCA NIT

2011-03-22T22:22:00.003+01:00

Amagatalls d'última hora del dia, refugis on prostrar el venciment.
Aixoplucs, els de la llar a poca nit, on protegir-se i fugir, on abraçar solituds òrfenes de desmemòria.

L'admiració es va menjar l'estima.

Benvinguts a l'hostal Retut, boulevard Descoratjat, travessia Afligida.

LONELIER

2011-03-19T20:49:00.005+01:00

Hui m'he begut seixanta cançons per a emborratxar-me en el desconsol, per a escapar de l'estrèpit faller submergit en mi mateix, sense cap altra companyia. Hui he fugit de tots com de costum. I t'he mirat als ulls de lluny.

Demà matinaré per a ordir plans frugals en la muntanya, per a compartir tan sols amb mi el remor del meu alé en el camí. Demà tornaré a fugir per retornar, per a desfer el camí del record que tant m'ofega. I et voré de lluny, i escoltaré el soroll del teu silenci en la resposta.

Seixanta-una.

REDOBLAMENT PUBLICITARI

2011-03-13T20:55:00.006+01:00

Els creatius no estan molt creatius ultimament. Com amb qualsevol altra moda o tendència, igual que amb el lèxic periodístic, les idees se solapen repetint-se en un mateix espai. Quan una paraula nova o poc sentida emergix en algun mitjà, germina ràpidament multiplicant-se fins a la sacietat. Amb els publicistes ocorre el mateix, una idea apareix un dia i al seguent està escampada i duplicada. A colp de percussió tenim ara en la televisió la moda bateria redoblant-se i retrunyint. Coses de les modes.

Però com l'home i el publicista descendixen de la mona ja va haver un passat homínid percusionista allà pel plistocé del 2007 que ens ficà sobre la pista.

Jo, per a fer la contra i per que estic en ratxa punyetera, acabaré amb una cançó sense percussió. Per això i pels bons moments que este tipo, Eef Barzelay, em fa passar amb la seua música.

L'EXPERIÈNCIA

2011-03-10T22:30:00.100+01:00

Este blog no és ni pretén ser un blog de música, de crítica musical, mes que estiga musicat. Este blog no esmicola als literats, no presenta o analitza lo últim en la literatura d'avantguarda o de moda, a pesar de l'afany literari amb el que en cada paraula disseccione el meu llenguatge.

Este blog ni tan tan sols és un blog. Només és el reflex de les meues dèries, una espècie de diari irregular i inestable on oficialitze els meus anhels, els meus capritxos. Un lloc sense pretensions, obert a qualsevol que vullga passar-se a compartir olors i sabors, però sense cap ambició de captar adeptes.

Per això hui faré una entrada monotemàtica i interminable. Per això i per que fa mes de vint anys que una altra dèria, la de la gastronomia, es va instal·lar a la meua vida. Mai he escrit res plena i únicament sobre el tema, mai he cuinat en exclusivitat en este espai i, després de tants anys, de tants llocs visitats i plats remembrats, de cursets i cates, d'experiències i inversions de nul interés reditari però àmplia gratificació moral, vaig a llançar-me.

I vaig a fer-ho en sentit invers a la meua trajectòria. Començaré per la part grossa, a lo gran. Fa uns dies vaig tindre la major (i millor) experiència metafísica al meu trajecte gastronòmic, vaig completar el puzle pendent amb la peça tan llargament cobejada. Ací està el mostrari gràfic, la "botifarra catalana" en versió entradada de blog que corrobora, sense massa explicacions, el per què de la meua decisió.

Per cortesia del Celler de Can Roca, bon profit.

L'espai, la tramoia de la il·lusió que ens remena cap a l'escenari de la gran funció.

L'escenari. Ja ens induïx cap a la màgia de la creativitat.

La cuina oberta, sense cabòries, despullant de bat a bat el treball fet per la i per a la il·lusòria.
"Ací no amaguem res"-Jordi Roca dixit-

Cuina de plats calents.

Cuina de plats freds i rebosteria.

LA FANTASIA

Olives caramel.litzades

Bombó Campari

Espina d'anxova de l'Escala amb tempura d'arrós de Pals

Teula de pollastre a l'ast

Calamars a la romana. (Fins ací els entrants, acompanyats d'un Champagne Bollinger Rose)

Ensaladilla rusa (a la nostra). -Acompanyat d'un Josephshöfer 99 Auslesse-

Brioche de tòfona amb brou d'escudella. -Acompanyat d'un Renard Mont de Milieu 83 Magnum-

Escalivada (albergínia, pebrot, ceba i tomaca) amb suc de pebrots escalivats al fum de brasa d'alzina. -Acompanyat d'un Stéphan Tissot 07 Savagnin-

Carxofes amb foie gras i oli de tòfona. -Acompanyat d'un El Rocallis 06-

Gamba a la brasa amb brou acidul.lat de bolets. -Acompanyat d'un Nelin 08-

Sopa de ceba i nous crespianes amb comté. Pa de pessic de nous. -Acompanyat d'un Viña Tondonia Gran reserva Rosado-

Llenguado amb oli d'oliva i sabors del Mediterrani (Fonoll, bergamota, taronja, pinyons i olives verdes). -Acompanyat d'un Thalarn 08-

Calamarcets amb roca de ceba i algues. -Acompanyat d'un Oloroso del Puerto Lustau Almacenista-

Rogers farcit del seu fetge, amb suc de les seues espines, sagí i gnochis de creïlla. -Acompanyat d'un Ferrer Bobet Selecció 07-

Adaptació de steak tartar amb gelat de mostassa (tomàca especiada, compota de tàperes i llimona, praliné d'avellanes, salsa bearnesa, pansa d'oloroso, mantega de porradell, pebre sechuan, pimentón de la Vera i curry, boletes de gelat de mostassa, fulles de mostassa i cebetes amb vinagre).-Acompanyat d'un Grans Fassian Kabinnet 06-

Corder amb pèsols i menta. -Acompanyat d'un Domaine du Clos Naudin 89-

LES POSTRES.-Totes acompanyades per un Olivares Monastrell-

Cromatisme verd (gelat d'eucaliptus, shiso verd, Chartreuse verd, llima i alvocat)

Sorbet de taronja sanguina i remolatxa

Vainilla, ragalèssia, caramel i olives negres garrapinyades amb gelat de vainilles de Tahití

Petit fours (de dalt a baix): Praliné daurat d'avellanes, Palet d'or, Esfera de Yuzu, Dàtil i gingebre, Gerd.

Finalitzada la funció, superat i amb les expectatives prèvies derrotades i submises, recomponem el cos amb el millor digestiu, un reconfortant gin-tònic, i visitem el celler. Un altre espai cuidat al detall per al goig dels sentits.

Ja em puc sentir ben afortunat d'haver viscut una experiència com esta. Igual que en el seu dia, com a primera vegada que ha tingut les seues posteriors seqüeles, vaig gaudir d'una altra experiència sensorial aclaparadora en un xicotet teatret de Saragossa amb el meu concert iniciàtic dels Wilco. El meu fil musical em perseguix a qualsevol part, no ho puc evitar.

Rock&Roll i bona taula.

TARDA PLENA

2011-02-26T11:06:00.002+01:00

Llegir poesia no és un hàbit en la meua rutina. Fer-ho una vesprada de divendres lliure, sense connexions, ni lligadures telefòniques d'exigència comercial, es convertix quasi en una recompensa.

Potser la falta de perícia per a escometre conflagracions com aquestes em provoca l'estranya sensació que han originat alguns poemes d'un llibre amb mes de trenta anys un vespre com el de hui.

La sensació de com un vell poema pot cartografiar els meus pensaments, de com sent la meua vida fotocopiada en uns versos amb algun esborrall en el verb engendrar i al sumatori, per defecte, d'hores diàries laborades.

Però la gent creix massa
de pressa i tothom perd
el temps en ximpleries.
Jo, per exemple, dintre
de poc farà vint-
i-tres anys que treballo
vuit hores cada dia,
i he viscut sempre al poble,
i he engendrat fills, i estimo
les coses i el silenci,
i encara em vaga, als vespres,
tot sol al fons de casa,
d'escriure algun poema.
Però la gent creix massa
de pressa -ja ho he dit-,
i llegeix poc, i pensa
molt menys, i tothom perd
el temps en ximpleries.

Miquel Martí i Pol

(D'obra poètica, volum II.
Llibres del Mall, 1977)

La sensació, en una tarda com aquesta, que un poema m'ha furtat alguns sentiments entrant en casa amb la clau prestada de la meua pròpia desil·lusió.

Ara et penso -tan lluny!-
i t'invento un posat
expectant, perquè m'omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud i que pròxims
els teus ull, quan t'invento
un posat expectant
perquè m'omplis la tarda.

Miquel Martí i Pol

(D'obra poètica, volum II.
Llibres del Mall, 1977)

I la tarda s'ompli.
I el buit No.

EVASIONS

2011-02-20T16:49:00.001+01:00

Igual esta nit torne a enfilar cap a la lluna. Em trobe a gust allí.

KARAOKES DE DIUMENGE (per suggeriments)

2011-02-12T19:09:00.016+01:00

Un bon amic em suggerix buscar alguna recepta sonora que m'ajude a alçar el cap. La veritat és que ho faig dia a dia, tant si és com metodologia per a evitar el decaïment com si ho és per a alimentar el paràsit musical en què crec s'ha convertit el meu cervell. I com este bon amic és una persona de criteri, amb el sentit comú dilatat de raó, i com el seu comentari s'ha creuat en la trajectòria d'una cançó que feia temps no escoltava, fusionaré suggeriment i recepta ací mateix repescant una subsecció quasi oblidada, els karaokes de diumenge.

Este disc, Mirror Ball (1995), també va fusionar en el seu dia dos conceptes rock de gran envergadura i amb característiques peculiars i úniques. Ho va fer, a més, baix el risc de llimar caràcter en algunes de les parts, de fer perdre personalitat pròpia a algun dels dos elements de la fusió però, per sort, no va ser així. Encara que la figura de Neil Young predomina i conferix la idiosincràsia única al resultat final, li concedix la cuirassa al cos de ball resultant, Eddie Wedder i els seus xics, Pearl Jam, es convertixen en part indispensable, destacable i irrenunciable en este engendre que, per al meu gust, és ja objecte ineludible en la història del rock contemporani.

I per a continuar fusionant conceptes afegiré que una altra de les motivacions d'este post ve donada pel fet de la proposta del meu amic, de la resposta i justificació que li done sobre la meua actual situació i de la compatibilitat d'esta situació amb les dos primeres frases de la cançó:

Sóc un accident / conduïa de manera massa ràpida.

I'm an accident
I was driving way too fast
Couldn't stop though
So I let the moment last
I'm for rollin'
I'm for tossin' in my sleep
It's not guilt though
It's not the company I keep

People my age
They don't do the things I do
They go somehwere
While I run away with you
I got my friends
And I got my children too
I got her love
She's got my love too

I can't hear you
But I feel the things you say
I can't see you
But I see what's in my way
Now I'm floatin'
Cause I'm not tied to the ground
Words I've spoken
Seem to leave a hollow sound

On the long plain
See the rider in the night
See the chieftain
See the braves in cool moonlight
Who will love them
When they take another life
Who will hold them
When they tremble for the knife

Voicemail numbers
On an old computer screen
Rows of lovers
Parked forever in a dream
Screaming sirens
Echoing across the bay
To the old boats
From the city far away

Homeless heroes
Walk the streets of their hometown
Rows of zeros
On a field that's turning brown
They play baseball
They play football under lights
They play card games
And we watch them every night

Need distraction
Need romance and candlelight
Need random violence
Need entertainment tonight
Need the evidence
Want the testimony of
Expert witnesses
On the brutal crimes of love

I was too tired
To see the news when I got home
Pulled the curtain
Fell into bed alone
Started dreaming
Saw the rider once again
In the doorway
Where she stood and watched for him
Watched for him

I'm not present
I'm a drug that makes you dream
I'm an aerostar
I'm a cutlass supreme
In the wrong lane
Trying to turn against the flow
I'm the ocean
I'm the giant undertow

I'm the ocean
I'm the ocean
I'm the giant undertow
I'm the ocean
I'm the giant undertow
I'm the ocean
I'm the ocean

A esta recepta pròpia per al desànim afegiré un element diürètic que em permeta eliminar algunes retencions innecessaries i, encara que esta altra cançó no està en el disc per prescripció de hui, no puc evitar automedicar-me amb ella com a complement de luxe. En este directe del clàssic Rockin' in the free world, Neil Young redimensiona la seua figura, si açò es possible, per a engrandir-la, per a, sense ofendre, minimitzar a la resta de participants i certificar el seu maximalisme en este món del rock&roll.

Ja ho he dit alguna vegada, ningú balla amb la guitarra com ell ho fa i alguns hem tingut la sort de vore-ho en directe.

DESÀNIM, QUASI INÀNIM

2011-02-10T22:27:00.003+01:00

Una altra nit escalant fins a la lluna, fugint de les partícules contaminants i de tantes altres coses. Somnis sense arnés amb davallades de fosca realitat. Utopía per a uns temps difícils que cavalquen desbocats cap a mi desbravant-me la moral.

Desànim. Quasi inànim.

ENTRE COMISSURES

2011-02-04T23:06:00.003+01:00

Que difícil és de vegades discernir la térbola línia que separa lo previsible del risc. Una cançó de l'any 2000 m'ha reconciliat amb Amaral, qui ho anava a dir a estes altures. A la incontestable veu d'Eva Amaral he afegit ara este tema per a incorporar ambdues, veu i cançó, a la particular capseta de música que desperta els meus alens i em narcotitza els sentits.

No hi ha dubte, estic fent-me major mes lleuger que el temps i avance al calendari de parada i sense inèrcies. O això o estic assumint un risc encara mes gran, el de sotmetre els prejudicis per a castic de la modernitat.

Algunes frases senzilles amagades entre les comissures d'uns acords no fan mes que remarcar la rendició.

"La melancolía es un licor bien caro,
no te has dado cuenta y ya te ha emborrachado"

ENTRE VINS

2011-01-28T20:09:00.002+01:00

Algunes cançons fermenten els sucres de l'ànim amb gran facilitat. Esdevenen rents de la moral i polifenols per a evitar l'oxidació en la seua forma mes primitiva, la submissió del cor. Hui eixiré a sopar i tastar uns nous vins.

EDULCORAT, EDULCORANT

2011-01-27T20:48:00.013+01:00

Tal vegada per una afecció vírica habitual en estes dates que em té baix de defenses o tal vegada no, continuaré amb el menú hiperglucèmic i temptaré així la sort, una altra vegada, de torejar el bou, o els bous, dels alts índexs en producció de l'hormona insulina.

És el risc que ens agrada córrer als diabètics del consum artístic, als que els elevats nivells de glucosa en sang acaben cegant com als gossos que consumixen excessiu xocolate o les tortugues depredadores de terrossos de sucre al seu aquari.

Almenys alguns tenim la sort de ser banyegats de tant en tant per aquells indolents comentaris exempts de mala bava (bava del sucre per descomptat) i provinents d'espècimens alliberats del sindicat anticoent, perquè ens tornen d'una caparrotada a la crua realitat.

I el menú amb hiperglucèmia o hiperglicèmia de hui va a estar compost per un remenat de plats precalfats, una altra sèrie de versions d'un plat original. La veritat siga dita l'original va ser una recepta poc reconeguda en els fogons musicals pel seu baix consum però, al mateix temps, és un dels plats que mes cantants han cuinat. Un estrany cas de cançó quasi desconeguda però multirepetida.

"The first time ever I saw your face" va començar sent una cançó d'autoconsum escrita per Ewan McColl per a encisar a la que acabaria sent la seua dona, Peggy Seeger, segurament en un romàntic sopar amb espelmes, vi de Borganya i, tan sols, bones intencions (i tornem amb lo del sucre). Ací tenim la versió original, la que podríem anomenar diabetis mellitus gestacional per ser aquella que apareix durant la gestació.

La diabetis mellitus tipus 1, diabetis insulino dependent o de començament juvenil, apareix majoritàriament en individus jóvens i Roberta Flack en esta versió encara estava en eixa tessitura. Un segon plat d'una major elaboració i quantitat de condiments que el senzill primer plat inicial.

Johnny Cash en esta adaptació presenta clars símptomes de diabetis mellitus tipus 2 o diabetis de l'adult. També coneguda com la diabetis relacionada amb l'obesitat ens mostra tots els símptomes d'un Cash ja adult, amb excés de quilos però que, sense perdre la senzillesa iniciàtica de l'original, li atorga nous dots amb l'elegància intrínseca de la seua veu i la seua trajectòria.

En definitiva, tres refregits amb oli del bo i en diferents textures. Per a rematar el menú m'agradaria presentar unes bones postres d'índole poètica, però això ho deixe per a aquells capaços d'elaborar tan sofisticat plat sense caure en la vulgaritat. Jo em veig incapacitat per a eixes tasques. Algú s'atrevix?

BILBAO-NEW YORK-BILBAO

2011-01-26T11:11:00.002+01:00

"Me reí antes de explicarle que Nerea también trabajaba con los números. En un banco. Y le conté que un cliente, cada vez que ella le atiende, le entrega un papelito con palabras antiguas escritas en él. -Hace tiempo que no he oído esa palabra-, le dice, y a continuación le pide a Nerea que la guarde. El marino retirado le lleva palabras, refranes, nombres de peces. En el sitio donde se guarda el dinero él pone a salvo las palabras antiguas."

Bilbao-new York-Bilbao és, a més d'un viatge de llarg recorregut, el de tres generacions, un rodalies amb múltiples parades. En esta novel·la Kirmen Uribe dóna fe d'una prosa enginyosa i dinàmica per a anar botant de xicoteta història a xicoteta història, d'anecdotari subtil a memoràndum de curiositats, i així conformar un conjunt finit amb tot el caire de faula moderna. Tot això per a contar la principal història de la novel·la; la configuració i execusió de la pròpia novel·la.

Una ostentació d'agilitat sense opulències però d'una riquesa sorprenent, la qual cosa li conferix, al seu torn, un pas per boca ràpid i profitós.

Tinc una amiga que té una vida amb certes similituds. Lligada al mar, a les vides del mar, i al seu torn rodamón de llocs singulars i insospitats de terra en dins. Rondallaire de fets i anécdotes que convertixen el seu discurs narratiu en un calidoscopi d'històries addictives. Estic segur que este llibre li agradaria per moltes coses i també per la imatge reflectida en ell de la tradició basca, per l'essència d'un caràcter ací tan ben explicat. Igual li'l recomane.

La senzillesa és eixa virtut tan degradada.
En la versió d'una bona cançó, com en una novel·la, si la història és bona quan mes senzilla siga l'adaptació mes camp abasta.

LA CURA

2011-01-23T16:58:00.003+01:00

Hui he tornat a escoltar esta cançó i no em recordava del que m'agradava.

I em cague en els divendres !!!

(al.legoria)

SEMPRE ENS QUEDARÀ SIBÈRIA

2011-01-19T21:54:00.009+01:00

Feia molt de temps, massa per a la levitat de la seua paciència, que oscil·lava entre la incertesa i l'escepticisme. Havia extraviat qualsevol referència estable sobre el seu futur i aquella notícia li va semblar aclaridora en este assumpte.

S'havia perdut el nord i este fet justificava la persistent inclinació de l'individu cap al seu melic, aquella nova referència exclusiva en el quefer de cadascú. Mirar-se al melic com a promptuari d'actuació diària era l'única cosa que es podia fer quan la balisa adequada es desplaçava imprevisible pel titubeig generalitzat. La renúncia a perspectives mes àmplies, globals, era un fet.

Va tirar d'hemeroteca per a intentar cartografiar coordenades d'actuació mes lògiques i trobà, no molts anys arrere, algun líder polític no renyit amb la intel·lectualitat, algun gestor públic ben distant de la tecnocràcia barata, la demagògia i eixe joc d'interessos actual tan allunyat del compromís social.

Va poder comprovar que, a pesar de la pèrdua del nord magnètic, a pesar de la esvalotada cursa per la decrepitud moral, existien referents no molt llunyans, a tan sols uns mil·límetres en l'interior, al neocórtex cerebral, que en el seu format de memòria històrica podien albergar encara motius per a l'esperança.

I aquells motius posposaren temporalment els seus plans amb destinació a l'illa Bathurst, al territori de Nunavut, Canadà. La recerca podia esperar.

En definitiva, i encara tenia cinquanta anys per davant, sempre li quedaria Sibèria i algunes noves cançons per les què divagar.

"Bendito sea el caos, porque es síntoma de libertad."
"El Estado es nuestro enemigo. Un Estado sin limitaciones es el peor enemigo del hombre."
"El poder es como un explosivo: o se maneja con cuidado, o estalla."
"Es difícil ser bueno y fuerte a la vez. Y, por lo común, cuanto más fuerte se es menos razón se tiene."
"La buena didáctica es aquella que deja que el pensamiento del otro no se interrumpa y que le permite, sin notarlo, ir tomando buena dirección."
"La democracia es la transposición de lo cuantitativo a lo cualitativo: que lo que quieren los más se convierta en lo mejor."
"La política ha dejado de ser una política de ideales para convertirse en una política de programas."
"Las ideologías llevan inevitablemente a la decepción, porque tienden a lo perfecto, que luego el contacto con la vida real hacen imposible."
"Los bolsillos de los gobernantes deben ser de cristal."
"Toda gran revolución política es una gran revolución moral. Toda gran revolución moral supone una gran revolución política."
"Todos tenemos nuestra casa, que es el hogar privado; y la ciudad, que es el hogar público."
"Más libros, más libres."

Enrique Tierno Galván

MATISOS DE LA REALITAT

2011-01-10T21:49:00.006+01:00

"De hecho las historias recogen los matices de la realidad. Y los matices són lo mas importante en la vida"

Bilbao-New York-Bilbao (Kirmen Uribe)

... i el 2010 no deixa de ser un recull de matisos en la memòria, un grapat de records imperfectes que conformen el meu dietari dels sentiments presents i futurs. La millor anàlisi comptable, el millor balanç de l'any tancat me'l dóna eixe recull i el percentatge de bons moments que no es repetiran molt al meu pesar. I el percentatge es alt, massa alt. Tan elevat com per a considerar que enguany he fet fallida.

Les converses trivials però encara lògiques amb la mare, els passejos i les bromes compartides van donar pas al nou codi de l'estima, el dels gestos i carícies, el dels somriures sense paraules. El de la recerca diària de la memòria recent o la vitalitat amagada.

O aquell altre rostre, el de l'amor, aquell altre somriure, tremolós, sota la pluja embravida i incontrolable. Aquells abraços protectors o aquella conversa marcada a foc en la memòria i condimentada amb el millor cuscús i tajín de vedella. Aquells petons. Aquella estima irrenunciable i impossible que també va passar de llarg sense quedar-se.

Matisos d'una realitat que ha esquinçat amb massa freqüència l'estabilitat en un any com el passat. Matisos en la memòria que no deixen de ser, a pesar de tot, lo mes important en la meua vida.

Porte uns quants dies rebobinant el "Painted from Memory" una i altra vegada, i és que algunes històries tenen la seua pròpia banda sonora.

LLETRANGOLIDA

2011-01-04T23:37:00.010+01:00

Brollen estos dies per tot cau de lletra les anàlisis i conjectures sobre l'any liquidat. Toca sintetitzar-lo i traure punta als fets destacats per a corporitzar les opinions, situant-les en les coordenades adequades a cada estructura mental.

Disseccionar el 2010, traure-li els budells deixant les seues vísceres i interioritats de nou a la vista de tots, com si elaboràrem un menú de triperia per a vegetarians, no és la meua voluntat i, encara menys, quan la matança amb el seu ritual de festa i vessada fa poques hores que ha conclòs. Respectem el necessari dol per un any del qual encara emanen efluvis de desolació i tristors en els carrers i racons, en els gestos i opinions.

Si he de fer balanç d'alguna cosa tan sols ho faré d'allò que m'ha sigut complaent i, en un any tan roín com este en lo personal (que tampoc és cas de clavar a tot el món en el sac de les penúries), només puc delectar-me amb les lectures engolides, amb les bones lectures.

Ha sigut un any prolífic, i és que els mals moments s'emmidonen millor sota la llum d'un bon text, per tant, quan estos moments són abundants el coixí de la lectura esdevé d'ús quotidià.

De les lectures a destacar començaré per aquelles relacionades amb la música i així seguir ordint conjectures en el meu estil de vida, en la meua dèria predilecta. Músics veterans amb nous i sorprenents dots literaris m'han fet disfrutar de les seues històries, Villy Vlautin amb "Vida de Motel" i Marc Oliver Everett i la seua gratificant autobiografia "Coses que els néts haurien de saber". Mes autobiografies i també musicals amb "Rumb a la Gloria" de Woody Guthrie, junt amb altres memòries pròpies, ja sense els replecs musicals, com són les de Juanjo Millás i el seu dinàmic "El Mundo".

Amb "Cuentos" de Roberto Bolaño i "El salze cec i la dona dormida" d'Haruki Murakami m'he dedicat a completar bibliografies d'autors predilectes. Però sens dubte este ha sigut l'any dels clàssics indefugibles. En la seua faceta menys coneguda, "La Presència" d'Arthur Miller, amb les seues obres majors, "On the Road" de Jack Kerouac i "Diari de un boig i altres relats" de Lu Xun o en el seu últim testimoni, "Caín" de Saramago. Grans noms per a apuntalar-me les il·lusions als moments d'animositats desdonades.

També he fet buit per a l'humor infal·lible, "Pura anarquia" de Woody Allen, i la poesia (eixa gran desconeguda) de la mà de proximitats d'altíssima qualitat amb "AiXàtiva, AiXàtiva" d'Elies Barberà. I en el final de l'any m'he tornat a rebolcar en els clàssics però en esta ocasió per reiteració. Una relectura pendent fa molts anys, "Cien años de soledad" de García Marquez, ha tancat el cicle anual amb tota l'opulència d'aquella prosa màgica i aclaparadora. Un desig ajornat per recordar, per recuperar sensacions, que ha complit totes les expectatives.

El 2011 l'inicie amb bessonada, compaginant l'últim Nacional de Narrativa, "Bilbao-New York-Bilbao" de Kirmen Uribe, amb l'acurat, formatiu i interessant "La cuina de la salut" de Ferran Adrià i Valentí Fuster. Vorem com es desenvolupen i, igual, ací ho conte.

Recercar bones lectures per a este any nou en contraposició als mals auguris generals i alguns llastos personals. Un bon mètode immunitzant per a flaqueses de l'hàlit anímic.

"I Need Some Fine Wine And You, You Need To Be Nicer"

NADALADES 2010

2010-12-26T12:03:00.013+01:00

Alguna cosa bona d'estos nadals (capítol I), la Serra de Bèrnia ha sigut hui plenament meua. En tot el matí tan sols m'he creuat amb dos persones quan normalment esta ruta és prou concorreguda. A soles, des del Forat, amb les vistes d'Altea i Benidorm com a escenari de fons, la tramoia de la placidesa ha començat a funcionar traient a escena sensacions recuperades.

Coses bones dels nadals d'enguany (capítol II). El reflux intestinal no ha fet acte de presència encara que alguns records amb acidesa continuen retornant-me. Per a quan l'Omeprazol dels sentiments?

Alguns rituals nadalencs han canviat este any, el primer en que no he pogut compartir amb ma mare el sopar de la Nit de Nadal i el menjar del 25. Lo millor d'açò? Que ja ha passat. El neguit previ i la desesperança de nou encuny ja estan a les alforges de la rutina. Coses bones d'estos nadals (capítol III).

El capítol IV el deixaré per mes avant, però ja puc avançar el títol:
"FI DE FESTA"

DURÍCIES

2010-12-21T23:04:00.001+01:00

Quan el fang ens arriba a la boca potser lo millor és somriure. Llavors passem a ser part del compost, l'embassament de l'argila que ens acaba endurint.

El somriure romandrà, aleshores, fictici i de ceràmica, com l'estigma dels records d'un caràcter extraviat, com l'empremta d'aquelles bondats marcides.

Maduresa. Malícia.
No se si m'agrada en que m'he convertit.

... and la ciénaga just smiled.

ANEM A FOSQUES

2010-12-19T22:41:00.004+01:00

És sorprenent la velocitat a què estem perdent drets, serveis i estructures socials guanyats amb molt d'esforç als últims quaranta anys. En un parell d'anyets ens anem a quedar sense alguns que potser mai recuperem o es tardarà molt a fer-ho.

Senyors, senyores, s'ha obert la veda i la caça major, la de la desigualtat, ja és oficial. Una nova tendència en la passarel·la del poder.

Vaig a dir-ho en castellà que té una sonoritat mes mercantil;
"SE TRASPASA ESTADO DE ÁNIMO. PRECIO ÓPTIMO"

FERIT DE MÚSICA

2010-12-13T20:41:00.003+01:00

He aprés a viure en una banda sonora, en un videoclip. Caminar dia a dia per la vida amb el so original té poc d'esperit cinematogràfic o musical, però és el vessant mes natural de la mateixa, el mes pur. Agregar a este camí rutinari l'artificialitat de la música incorpora sensacions impostades que em permeten afegir el pla mitjà, el llarg, el panoràmic o el general al primer pla habitual.

Fa mes o menys un any que faig senderisme amb regularitat. He anat adquirint l'experiència i forma necessària com per a disfrutar en la muntanya, assimilar l'esforç en els desnivells i continuar gaudint del paisatge. Este cap de setmana he incorporat la música al trajecte per primera vegada. L'enquadrament visual que aporta la visera d'una gorra junt amb el tracklist musical de fons d'alguns discos de referència (Hungry Bird de Clem Snide, Being There de Wilco, Shootenanny! de Eels i Narrow Stairs de Death Cab for Cutie) han restat realisme a l'experiència però han afegit eixe succedani de sensacions amb que l'audiovisual em gratifica ja fa anys.

Tal vegada haja perdut realisme en l'intent, no se, però m'agraden tant estes noves perspectives que és probable, molt probable, que repetisca. Ferit de música i mal curat.

CANÇONS ARRACONADES

2010-12-06T20:33:00.004+01:00

Hi ha cançons que deixem molt, massa temps, arraconades.

Cada animal musical té el seu vedat de cançons reservades, aquelles que van unides a moments especials, aquelles que ens retrauen a parcel·les de la memòria on ens sentim còmodes, als records confortables.

Per contra també estan les cançons de què fugim a pesar de que ens agraden, que ens apassionen. Són les que van lligades a un mal moment, les que van servir de transfons a una situació dolorosa. Estes esdevenen termòmetre emocional o anímic per la seua capacitat de mesurar l'estat d'una recuperació.

Un dia, una nit qualsevol, tornem a gaudir amb la seua audició. Retorna eixa sensació emplaçada en el límit entre allò epidèrmic, cardiològic o lisèrgic, que ens transporta novament a la felicitat prestada de tres minuts i mig (o sis amb dos segons).

I el record ja no ens fa sagnar.

Feia molt, massa temps, que no escoltava esta cançó.

THIS OLD WORLD

2010-11-30T13:05:00.003+01:00

En este vell món m'ancore a la memòria d'un somriure molt al meu pesar.

En este vell món els oblits voluntaris cotitzen a la baixa i em toca invertir en música novament per a desgravar desil·lusions. I el resignar-se s'evapora, altrament solidificant imatges feridores en este vell món.

En este vell món...

RIURE-SE'N PER A NO PLORAR

2010-11-27T13:46:00.004+01:00

Atenció, Europa al rescat !!!

La pròxima víctima d'estes accions de salvaguarda, el pròxim país que haurà de pagar els interessos d'estes ajudes, amb el goig dels especuladors, serà Irlanda. S'ha acabat el miracle celta , tan de moda fa tres anys, i ni tan tan sols el conflicte perenne entre catòlics i protestants té cabuda als mitjans davant l'allau de desinformació concebuda per a sembrar el pànic i marejar els mercats.

Com diu el refrany castellà, en rio revuelto...

Encara que no massa, la gent protesta, els protestants protesten i jo em pregunte, que passa quan els catòlics volen protestar?

Podríem dir que eixe dia no s'han alçat molt catòlics.

NIT DE RISCOS

2010-11-19T21:36:00.005+01:00

I el cos em demanava esta nit obrir la vena hortera, dessagnar-me per ella en olor de solituds...

... però no, el torniquet del rock m'ha fet sucumbir de nou amb la seua autoritat estrenyedora impedint eixa vessada.

Tou i vell, però no tant.

MON-DOC

2010-11-18T21:58:00.010+01:00

En la cursa per fagocitar al·licients i motivacions sempre estan els que vénen a soles sense necessitat de ser recercats, aquells que tenen el camí aprés. Quasi com una cerimònia anual, com el neo-ritual del mig novembre, apareix novament el MON-DOC (mostra internacional de cinema documental de Montaverner) en la meua agenda, desbaratant-me els horaris i llimant hores de son durant una setmana llarga. En la batalla entre els desitjos i el temps disponible he ajustat el llistat per a evitar presentar una esmena a la totalitat o llogar durant huit dies dos metres quadrats a l'auditori Luís Peiró.

"Distancias", "Cooking History", "Garbo, el espía", "Tras la huella de Darwin", "NAZIROCK: cómo legalizar la esvástica y el saludo fascista", "The Cove", "Vivir de pie", "Johnny Cash at Folsom Prison", "OPERATION LUNE: dark side of the moon" i "Space Tourists", ja estan marcats amb el roig indefugible en l'agenda de la il·lusió que s'encetarà este diumenge a les sis de la vesprada. Estos títols, així com la presència d'algun dels seus directors, em tenen rebolicada la impaciència des de fa unes jornades.

La tercera edició d'esta mostra no fa sinó consolidar i confirmar el promptuari del bon treball, de la qualitat, i ratifica la possibilitat d'executar projectes culturals imaginatius, gratificants i esperançadors en un àmbit com aquest, fora d'aquells circuits entaforats que tan sols es poden trobar garbellant pels amagatalls de la gran ciutat.

Tot lo contrari al costumisme de rigor en les programacions culturals de molts, massa, ajuntaments que se sostenen en la comoditat, el pragmatisme i la falta d'imaginació. Un tema del què no m'abellix parlar per reiteratiu, per desídia o per que el límit del neguit el tinc molt baix, sota terra, foradant canalitzacions del desencant.

La meua enhorabona anticipada a l'equip organitzatiu per permetre'ns, ací, quasi sense eixir de casa, obtindre els rèdits del seu magnífic treball, disfrutar com uns porquets amb esta iniciativa. Gràcies per mantindre viva la utopia.

DIUMENGE CANÒNIC... o quasi

2010-11-14T10:53:00.000+01:00

Caminades de dissabte, ruta al Montcabrer, oxigen, massa sol per a un novembre i alguna vista cremada d'un passat recent que m'afeblix. Entrepà revestit amb paper d'alumini i forro interior de paper de cuina colorit, esvarós i juganer, de tonyina, maionesa i encisam. Vespre-nit de lectura i desfici de sofà.

El meu diumenge no serà de missa i rosquilletes beneïdes. El canvie per una cançó alegre amb algun toc catecumènic, això sí, i preceptiu dinar a un altre temple gastronòmic, l'Escaleta de Cocentaina. I és que al final, sóc un home de costums.

TRAJECTÒRIA (en quatre minuts)

2010-11-10T22:14:00.006+01:00

Una cançó repescada de la memòria estos dies recupera, en la seua trajectòria de quatre minuts, vitalitats perdudes al laberint del desconsol.

Un riff inicial de guitarra la situa breument en l'escenari mes clàssic del punk per a, amb un colp d'acord i la prèvia presentació d'objectius d'una bateria malintencionada, fusionar-se amb les reverbs marca dels huitanta d'aquells The Cult mes estilitzats.

La melodia i veu inicien llavors un passeig pel bulevard Morrissey en la seua zona mes Smiths, amb un agressiu i envoltant perfum de guitarres de fons, això sí, com a fet diferencial.

I la tonada principal fa acte de presència per primera vegada. En esta ocasió agafada de la maneta d'un diminut interludi guitarrer que la solta ràpidament davant del fervor al canvi de tonalitat. Un salt de qualitat, una sagnia als aguts vocals que trasllada a aquell so dels noranta que Superchunk o Lemonheads tan bé van embastar. El tram de la cançó que aconseguix les majors contribucions d'energia positiva per a la meua ment dispersa.

Però les guitarres, harpies i zeloses, no volen perdre protagonisme i inicien una lenta recuperació d'esgarranys que tan sols s'aconseguixen cosir amb uns trams de melodia vocal, de discurs musicat, cent per cent estil Madness. Una engalifa descoberta en els falsets corals i reintroductoris als millors i mes contundents moments d'eixes guitarres assaonades pels solos rock indispensables, aquells què anuncien el passe final de la tonada rematant la cançó de la millor i mes desbaratada manera possible. Pur acoblament i desajust, com cal en estes històries.

Un trajecte breu, quatre minuts escassos, per a arredonir una cançó quasi perfecta i confirmar que hi ha coses petites, gairebé insignificants però precioses, que poden armar novament el trencaclosques de la il·lusió.

ALGUN DIA...

2010-11-07T16:31:00.003+01:00

Algun dia s'ha de renàixer, acceptar com una derrota eixes pèrdues a què ens lligàvem i no admetíem. Intentar fusionar la memòria amb el gel i evitar el dolor per l'impossible.

Algun dia hem de mirar de front la vida que se'ns tira damunt, venidora i fugaç, tolerar-la amb aquella carència i recercar els nous racons on disfrutar-la.

I al mirar arrere que el gel ens impedisca tornar a ser de pedra.

...potser jo he triat hui per a renàixer.

TEA PARTY? No gràcies, timonet.

2010-11-05T19:58:00.003+01:00

Tenim Tea Party fins en la sopa, quina barreja de merda per al menú del raciocini. Lo "millor" de la hipocresia nord-americana traient-li punta a l'estandard dels drets individuals front a les mesures socials. Una nova venda massiva de por apuntalada en la pèrdua de la intimitat i l'autonomia de l'individu o la família. Això sí, a compte de l'aprofitament dels béns comuns, els de tot el planeta, i de la mà d'obra barata i explotada d'aquells per als que no arribaran ni tan tan sols les molletes del festí. Allò del repartiment i la redistribució que tant cou als benestants.

Quin país de contrastos els Estats Units. Allà on el sistema mèdic és, tan sols, pur negoci i la salut o la vida humana una quincalla sense importància. Allà on, per a porgar les consciències, no ens enganyem, es rebolquen de plaer amb programes de televisió d'ajuda humanitària a nivell local, on tots col·laboren i ploren les alegries de l'auxili al necessitat.

Allà on, a l'estat de Utah, l'afusellament d'un condemnat a mort l'efectuen cinc tiradors armats amb rifles Winchester, un dels quals porta una bala de salva per a alleugerir les consciències dels executors, síntesi perfecta del menú de la hipocresia USA amb un poc mes de percussió, si açò és possible.

Un país, també, on són capaços, entre altres coses positives, de generar la millor música del planeta, on la tradició pop, rock, es recolza en uns fonaments que ací, mes que hagem avançat, són de cartó pedra i amb retalls encara vistosos d'aquell folklore unificador i ranci que arrosseguem quaranta anys.

SLIPPED, DISSOLVED AND LOOSED

2010-11-04T20:41:00.001+01:00

I el silenci ha tornat agafat de la maneta de la desil·lusió, desunflant encara mes la corfa que em mantenia dreçat.

Esvarat, dissolt i fluix.

MISTERIS

2010-10-27T22:34:00.006+02:00

Em passa de vegades. Una escena en una pel·lícula senzilla, quasi trivial, regurgita alguns anhels desatesos. La fórmula de l'engalifa:
Una bona execució? Credibilitat? Certa gràcia i l'acompanyament amb un clàssic de la música contemporània?
Tal vegada la resposta estiga en unes papil·les gustatives excessivament sensibilitzades (o la suma de tot a l'hora)

Titular del dia. Com m'agradaria saber ballar, poder disfrutar fent-ho per a, així, evacuar algunes tibantors retingudes entre els budells i la consciència. I no parle de cap restrenyiment, escassedat de defecacions o constipació ventral.

També em passa alguna vegada. Una cançó recent, aparcada uns mesos en el silenci i recuperada per casualitat, em reconcilia amb el present musical. Un grup de fa un parell d'anys, ni desconegut ni discriminat, em reobri l'esperança ancorada en els clàssics indefugibles durant una temporada.
Misteris.

TENIU 29 MINUTS?

2010-10-24T19:37:00.009+02:00

On estan eixes cançons rock inacabables? Aquelles no aptes per a paciències curtes i desitjos imminents, aquelles insostenibles pel puntal de la immediatesa. On està el temps i el plaer per a escoltar-les? Hem dessecat eixa font inesgotable amb l'ardor de la impaciència, amb els ritmes dels nous temps?

Jo vos conjure a recuperar-les, a perdre's vint minuts per una de les mes grans, "Cortez The Killer", en una versió aclaparadora de Built To Spill del seu disc Live, amb mes de deu minuts finals de distorsions interminables, inabordables i imprescindibles.

Per a assumir la grandària d'una cosa s'han de tindre en compte les proporcions i el punt d'inici. I que millor referent en este cas que la cançò original, la del tot poderós Neil Young, de tan sols 9 minuts escassos. Açò pot ser qualsevol cosa menys perdre el temps i, a qui no li ho parega, deu ser perquè és mes modern que un servidor.

Per si de cas jo em quede en estos ritmes, en estes pèrdues, extraviant-me novament per la seua immesurabilitat, aquella fuginera d'exigències peremptories. Vellea i solitud li diuen alguns (o no).

MONOPOLIS

2010-10-21T21:32:00.004+02:00

De vegades esdevinc tan ximple com per a enfadar-me amb el món i pensar que tinc el monopoli d'algunes injustícies. Llavors, com a bàlsam per a estes rancúnies, recupere una i altra vegada una cançó rock de les que ja no es fabriquen. I la triture a consciència, geminant-la sense pausa fins a polir-la deixant-la muda.

El mateix dia m'assabente que Esteve Wynn & The Miracle3 actuaran a València un dilluns de novembre (i el monopoli es regenera, recobrant tantes badomies)

DU(PLE)NITUD

2010-10-19T20:09:00.006+02:00

Les dos cares d'un mateix dia. L'espectre rutinari amb motor de dos temps i amb el que he de combatre en la recerca de l'equilibri.

FUROR
L'energia matinera que roman custodiada i aguaitada però latent. El torrent amagat i mut, aquell pel que suren dia a dia, desbocades, les inèrcies del control. El coratge per tirar endavant sense deixar ferits al meu pas.

AVINENÇA
El repòs taciturn a les últimes hores del dia, solitari i soliquista, a l'empara d'una casa erma que m'acull fraternal i protectora con una resclosa materna. El moment en què, de vegades, em reconcilie amb els records.

KARAOKES DE DIUMENGE (Hui sí)

2010-10-17T20:12:00.010+02:00

"Todas las dudas necesitan muebles nuevos,
cada tristeza un mar donde navegar,
cada recuerdo se merece un buen entierro,
aquellas frases ya no valen para hablar.

Busca algún paisaje nuevo
y sorpréndete al mirar.

Y otra vez toca nacer,
vestir una nueva piel,
reinventarse,
planear de nuevo el viaje.

Aunque los sueños que tenías eran buenos
y aquellos besos muertos fueran de verdad,
ahora tus labios buscan algún otro juego,
ya tus zapatos no sirven para bailar.

Busca algún lenguaje nuevo,
aprende otra vez a hablar.

Y otra vez toca nacer,
vestir una nueva piel,
reinventarse,
planear de nuevo el viaje"

"Soy quien cuenta esos chistes raros
que No te hacen reir
Soy quien cruza la cera asustado
cuando te ve venir"

Eixa frase per la qual pleitejaria la propietat, amagada en el racó inesperat d'una cançó. Eixa frase que encapçala el déjà-vu de les idees i que en somnis he cantat cinquanta-dos vegades.

DISSABTE CLOS

2010-10-16T23:30:00.003+02:00

El pati de casa, aquell que a l'estiu em rebrota la frescor per les finestres, es convertix ara, esta nit, en el marc d'un cel negre i estrelat reduït a la verticalitat d'uns murs vells. El calfred de la tardor em punxa l'ànima ja envidrada i m'incita a submergir-me en la casa closa, tèbia.

I al confort fuginer de les primeres fredors, sota l'auspici entremetedor de la manta i el sofà, se m'esquitlla el consol d'una bona lectura amb l'erràtica dels records.

Les mancances lacerants augmenten amb el recompte dels bons grups que van perint (com aquelles esperances).

DE DIETES I ALTRES GUSTOS

2010-10-15T21:26:00.007+02:00

No ho puc negar sóc un golafre, tinc evidències, un repertori ampli i perllongat de sabors i textures engolides. He tastat quasi de tot en estos anys; persones dolces amb les seues bondats i perfils tendres, de les que mereixen la pena. Són fàcilment masticables i no solen retornar.

També de les salades, farcides de gràcia i "salamero". En excés solen procovar ardor però amb mesura i acompanyades d'un bon beuratge et fan passar les millors estones (abstindre's artistes per a evitar endogàmies gastronòmiques).

Amb les de caràcter agre tens baralla garantida i el "mes agre que una llima" acaba sent l'eslògan de batalla. Mentres, les amargues, practiquen l'autoantropofàgia o, quan estan a dieta, la tricotolomania o tricofagia, ben acompanyada d'un bon licor d'ametla, això sí. No solen compartir amb ningú els seus refregits, i el món sencer, la seua existència, els sap a merda. N'hi ha que inclús acaba menjant-se el propi estómec a colp d'úlcera.

L'halitosi delata de lluny a aquelles de temperament àcid encara que després, en les distàncies curtes, se'ns presenten com exclusives i sorprenents. A pesar de la sensació inicial, de combinació roïna amb la resta o de ser un mal maridatge, són les que solen assolir les mes altes cotes d'originalitat.

De l'umami no puc parlar perquè no he tingut encara l'oportunitat de empassar-me un oriental, encara que el seu principal component, el glutamat monosòdic, em retrau bons records musicals.

Per a acabar, la novetat en la gamma de sabors, l'astringent. Una barreja entre sequedat i amargor, una autèntica perla, xe. Solen deixar-me una finíssima i persistent pel·lícula en el paladar que no elimine ni amb tres-cents col·lutoris de gin-tònic. En excés, molt pesats (com les barriques d'on provenen).

I esta nit, però, el cap de setmana sencer, tornaré a patir la restricció que mes em dol. No podré assaborir eixa delícia que tant m'agrada, que tant estime. La més completa. Una dieta que m'està resultant de lo mes insatisfactòria.
El caràcter absent que em torna boig deixant-me els budells amb el buit de l'enyorança.

AQUELLA CANÇÓ

2010-10-13T16:40:00.004+02:00

Les revistes de música, els blogs especialitzats, les webs, solen tindre en les entrevistes als grups, als autocantants, la seua faceta mes previsible. És difícil trobar alguna en què les preguntes no estiguen assaonades de tòpics i referències òbvies al passat, als orígens i influències. Tan difícil com senzill els resulta als redactors, blogaires o aficionats de webs de tret fàcil, tirar mà del manual de comparatius, atapeït això si, d'una vasta amalagama d'adjectius polifacètics i poligenètics.

No deu ser fàcil repescar la pròfuga originalitat amb tantes referències, amb tanta història musical a les esquenes i, a més, té certa lògica el pragmatisme de la comparació per poder satisfer els desitjos de nova informació en molts lectors que no tenen com a prioritat l'anàlisi de la qualitat literària.

Hi ha un microgènere dins del subgènere, si em permeteu la llicència per a així denominar-los, que em fa especial gràcia. És aquell en què els protagonistes rememoren els seus primers contactes amb la música, primeres audicions, primeres compres. En comptades ocasions apareix un guió distint a aquell homogeneïtzat en el que destaca la figura paterna o materna, el germà o germana de rigor, que van servir en safata d'or alguns grups que marcarien la venidora trajectòria musical de l'entrevistat. Sempre els mateixos noms, clàssics insubornables amb els honors de la modernitat intactes. Sonen els Beatles, els Rolling Stones, Bob Dylan, Beach Boys, los Ramones, Sex Pistol, Neil Young, alguna referència a clàssics del Jazz (Count Basie, Keith Jarrett, Chet Baker, Aretha Franklin) o el toc nacional de Golpes Bajos, algun iconoclàstic grup punk aborigen i el refregit de la moguda madrilenya.

Tot molt diferent a la meua experiència iniciàtica. Sense germans dels que sucar, l'única música gravada que hi havia en casa eren unes velles cintes al magnetòfon que la mare es va dur d'Alemanya. Allí vaig escoltar innumerables vegades les gravacions que mon pare havia fet d'un jovenet anomenat aleshores Mike Rios, el rey del Twist. Recorde també que vaig comprar el meu primer vinil en l'antiga botiga de Soni Disc al carrer Cerdán de Tallada. Va ser un recopilatori anomenat "Soy Increible" amb lo "milloret" en les llistes d'èxits de les discoteques. Li va seguir el "Canciones" dels edulcorats i plagiadors (que no versionadors) Duncan Dhu, i alguna que altra perla d'esta índole. Res a vore amb el romanticisme progre que adduïxen la majoria de protagonistes a este tipus d'entrevista. Una merda punxada en un pal, val, però també els primers passos per a saber triar i continuar conformant el meu vademècum estilístic.

Com a coincidència amb tots estos primigenis de la progressivitat he de dir que sí va haver-hi una cançó que ho va canviar tot i que em va fer vore les coses d'una altra forma, obrint les opcions al més allà musical.

Després vindrien mes discos en altres botigues locals (Perelló Júnior, Apache Disc...), cintes gravades i regravades fins a la sacietat amb la vènia de l'esparadrap, directes de la ràdio o en còpies d'amics, els efímers viatges d'anada i tornada a València a amagades de la mare amb quinze o setze anys per a dilapidar els estalvis en mes discos i...

...però, bo, això ja és una altra història, una que encara persistix encoratjant-me l'existència.

KARAOKES DE DIUMENGE (un dimarts festiu)

2010-10-12T13:13:00.004+02:00

I un matí com aquest te n'adones que la vida tan sols és un segon premi.
(o quan els grups nacionals contaven coses a les seues cançons)

Sentado esperando a que llames,
rezando por que des una señal,
los días cada vez van más despacio
y solamente puedo esperar.

Que vengas a explicar que todo ha terminado,
que tengas que decir que no me quieres ver.
Es imposible que hayas olvidado
lo que los dos podíamos hacer.

Y si esto que ha pasado
va a pasarnos otra vez,
y si todo ha sido en vano
no tienes que volver.

Mirando las paredes de este cuarto,
rezando por que vengas otra vez ,
y todo lo que habíamos hablado
es todo lo que vamos a perder.

Si nunca quise ser el único a tu lado,
si tuve miedo fue por que acabara así,
y todo el tiempo que he desperdiciado
se vuelve de nuevo contra mí.

Y si esto te hace daño,
si te puedo hacer sufrir,
ha servido para algo
al menos para mí.

SI TE ESFUERZAS PUEDES DESAPARECER !!!

EL SILENCI I LA MÚSICA

2010-10-07T23:06:00.007+02:00

Tinc el cos replet d'una erupció amb granellades de silenci. Porte uns anys refregant-me en ella i disfrutant el plaer dels seus picors. M'agrada el silenci, no ho puc negar, la infecció vírica que em va enganxar a ell ja fa un temps ha anat incrementant els seus símptomes progressivament i intensificant les meues dependències.

Alguns dels meus plats favorits al menú de l'existència són els passejos en solitari, assaonats amb silencis absoluts o camuflats entre els sons de baixa freqüència de la natura. Em molesten força les estridències i molt llunyanes queden aquelles volences de joventut cap al sarau social, la cridòria colectiu-festiva o les contundències decibèliques.

I per contra, ai per contra...

...no concep un món sense música. Jornada a jornada augmente el llistat de prescindibles en un present que, cada volta, m'agrada menys. Però les cançons de cada dia, les de sempre, les emergents i, sobretot, aquelles que m'emocionen per primera vegada, se'm presenten com l'ungüent indefugible en la recerca de la lògica.

El silenci i la música, un altre tros del pastís de la meua contradicció.

Esta nit sonaran estes cançons a València, esta gent lluirà la seua experiència en directe i, encara, la meua nula voluntat em fagocita d'estos actes (mes que les sinèrgies i el cap se m'adrecen cap a ells).

A CEL OBERT

2010-10-03T19:24:00.007+02:00

I de nou tornen a sonar els trepants de l'aïllament. Dos dies a la serra de Javalambre, recorrent els seus corriols, abduït pels seus paratges. El pico del Bruite, el naixement del riu Arcos, les salines, La Losilla i Arcos de las salinas. Els seus silencis i les seues gents, al bar del poble, centre cívic, lloc de trobada i espai de gaudi compartit. Xarrades, vi, embotits de primera, tomaques de ciència-ficció i eixe caràcter reconfortant.

Jose Luis, el seu alcalde, m'explica amb la vehemència pausada d'aquells indrets els seus projectes per al poble. Va renunciar fa anys a les temptacions de la urbanització massiva, amb tots els seus abellibles i ingressos. Va lluitar pel projecte de l'observatori Astrofísic del pico del Buitre i amb l'ajuda del Cefca (Centre d'Estudis de Física del Cosmos d'Aragó) ara està en execució. Un exemple magnífic d'inversió en progrés, amb una eminent base científica i una molt bona integració en l'entorn gràcies a un projecte raonat i raonable. Ara, l'amic Jose Luís, es desvetla per aconseguir un projecte semblant de caire mes social, un centre per al coneixement del cel, obert al públic. Un altre exemple d'imaginació a disposició del poble, sense la renúncia a aconseguir els necessaris rèdits del turisme ni, tampoc, obviar la importància del paratge i la seua conservació.

El cel en Arcos de les Salinas, té un dels menors percentatges de contaminació lumínica d'Espanya, tan sols un 2%. I eixe percentatge prové en la seua totalitat dels excessos lluminosos en la propera província de València. Encara així, Jose Luís i els seus veïns, continuan enlluernats amb nosaltres els valencians, amb el nostre caracter. Encegats per allò que els contamina, vaja contradicció.

A mi, eixe cel, eixa forma de vida m'han furtat un tros d'ànima. Qui poguera pegar a fugir, qui poguera...

JA NO

2010-10-02T21:18:00.003+02:00

Ja no em trobe amb gent calma caminant pel carrer, passejant amb els braços entrecreuats en l'esquena a l'alçada de la cintura. Ja no xiula eixa gent les tonades de la vida al trajecte, alterosos i sense complexos. I els amics no s'abracen amb efusivitat al saludar-se, esprement l'amistat amb magrejos d'existència, d'afecte. Ja no existix l'anar anant dels companys, coordinats i abraonats pels muscles en converses de curt recorregut, ni els hòmens es besen en la galta.

Ja no veig a l'amic i l'amiga mirar-se als ulls agafats de la mà, sense por a suspicàcies, compartint inquietuds i estimes en converses alliberadores. La gent ha perdut el tast del bon humor, aquell sense estridències, i s'embafa amb cerimònies insubstancials del sarau de l'alt voltatge, disfressats amb el vel del fingiment.

El bon humor. Jo mateix ja no me'l trobe, m'he deixat el tic de la rialla en alguna maleta extraviada.

Entretant la vida s'encabota en si mateixa i TOT FLUÏX.

FALTES

2010-09-28T21:07:00.001+02:00

Un dia com demà se celebra la meua onomàstica, el santoral m'assenyala amb el dit directe a la cara. I jo sóc ateu.

També demà se celebra una vaga general. I sóc agnòstic amb les seues conseqüències, tant com devot de les seues justificacions.

I quan tot ve mal donat, se sol complicar mes. Arrossegant encara els ànims pel terra arriba una descàrrega directa a l'esquena, una altra enguany, en un exercici encabotat a fer-me sotsobrar. I les càrregues de l'estima materna em són les mes pesants.

No puc deixar d'escoltar música lenta, no puc deixar de mirar el teu BUIT AL MATÍ i, això, m'atrapa en el forat amb tot el pes de la foscor.

AQUELLA JOVENTUT

2010-09-25T19:37:00.002+02:00

Entre l'amarguesa i la nostàlgia algunes imatges em retrauen temps i moments irrecuperables. I la falca de l'edat em coarta la il·lusòria.

Esta nit, però, amb oxigen fresc de la Calderona en els pulmons, eixiré de nou a sopar amb els amics, a degustar bons vins sense que el fetge em demane un trasplantament de persona.

Caminem.