M'importaven poc o gens les ferides que em deixava amb el pas del temps i les cicatrius marcades en roig al caseller d'esdevenirs i objectius futurs.
Però el calendari és implacable i venjatiu. Fa dos anys va iniciar un campanya sistemàtica i remarcable en la meua persona amb l'únic objectiu de consolidar els seus estratagemes de treball i lligar-me de per vida al record de les seues cites.
Per dur-la a terme va triar com a estendard i punta de llança un número fix del mes de juny.
Amb la seua esmolada presència, l'1 de juny del 2011 va enfonsar una estocada mortal en la meua resistència per a rematar en mi qualsevol indici d'optimisme.
Eixe dia vaig morir.
El dia de l'adéu que em va liquidar deixant-me mort en vida, insomne de desitjos i esperances. La major i mes dolorosa pèrdua de la meua agnòstica vida, la despedida a qui em va fer com sóc, a qui em va parir i va ser la major i millor referència al meu camí.
L'adéu, tanmateix, al que jo era i havia sigut fins eixe moment.
Al 2012, amb sarcàstica ironia, l'1 de juny em va portar novament a la vida. Ara fa un any la sort, o l'atreviment, em van dur al moment i la persona millor indicats. Eixe dia vaig ressuscitar d'entre els vius perquè ella, perquè tu, arribares a la meua vida. Eixe dia, fa ara un any, tot va començar a ser molt mes fàcil.
I ara, un altre 1 de juny, la meua vida dóna un altre tomb per a obtindre millors perspectives. Demà-passat s'inicia oficialment, de manera contractual, un procés de regeneració d'il·lusions que em durà cap a noves experiències laborals i personals. Un nou recorregut que m'allunya de la decepció actual, l'amarga rutina i la desesperança.
En temps com els que corren afrontar un repte com el que ara tinc al davant, arriscar per aconseguir nous objectius i poder mirar de front al dia a dia sense abaixar el cap davant del pessimisme, és tindre tota la sort del món en la butxaca. És sentir que tanta insensatesa com ens rodeja pot arribar a ser batuda.
Un 1 de juny va començar tot.
Ara seguix.
I allò millor, tot és amb tu.
