L'amagatall on m'acomode hostatjat en el confort de la reflexió lenta a l'escriptura. El parany on caic voluntàriament amb la careta posada del meu alter ego, Culdesac. Ací, a El Cau Acústic, on desempaque les meues dèries, on actualitze les meues inquietuds baix el ritme compassat de les músiques que m'acompanyen al trajecte.
Ja quasi no recorde a ma mare, a la mare en què recolzar-me, a la mare suport. Passats a penes quatre anys, per trobar la seua imatge he de rebuscar entre l'embolic de la memòria fugida. Algun retall d'un passat inpersistent, gairebé inexistent, se'm planta fugaçment al davant per retrobar-me amb la figura maternal, la que em va criar, la que va monopolitzar la meua vida i em va brindar dedicació exclusiva. Un degoteig d'esforços en blanc i negre, una constant de preocupació per mi amb un únic objectiu; aconseguir el que ella mai va tindre.
I ara, després d'este temps, tan sols tinc una xiqueta, somrient i somnolent, una xiqueta amb una única exigència, passar el temps amb mi, disfrutar del dia a dia i captivar la meua atenció. Una trombosi, una operació de cor, hipotiroïdisme, hipertensió i una demència d'avançament mitjà. Principi d'alzheimer i una operació de cataractes per davant, una nova vida amb un parell de residències conegudes i la tornada al "cole" (així definix ella la seua assistència al centre d'atenció d'alzheimer), però res obnubila el seu somriure, la seua exigència. Esta setmana complix anys i tan sols em demana un dinar amb la família. Setanta-nou, i que dure.
Havia descobert alguns minúsculs plaers amb els trenta ja complits i estos s'havien tornat irrenunciables. Els moments en la cantina "La Mutualidad" sota l'auspici d'Amalia, la propietària, i la complicitat de l'aroma del café eren la seua vàlvula d'oxigen setmanal. L'ambient, sosteniblement carregat amb el fum del tabac, els murmuris d'alt voltatge sense arribar a l'estridència, els jocs amb la crema del café i, sobretot, les converses. S'havia enganxat a la gent que acudia a la cantina i als seus col·loquis, al tractament maternal que li dispensava el caràcter (i el físic) robust d'Amalia i es complaïa amb cada racó d'aquell local.
Eixa vesprada oscilava entre una lectura intermitent, habitual en aquella tauleta individual que ja considerava seua, i el tafaneig a la conversa de la taula del costat. Tres clients dels de costum xarraven sobre la transcendència o no de la literatura actual, de la seua literatura, adobant el discurs amb una amalgama enriquidora de detalls tècnics, de dades, de cultura. Una demostració expositiva i de coneixements que van fer ressorgir en ell ansietats i anhels, provocant un estat de hiperventilació memorística. En uns segons el seu cap deambulava, una altra vegada, pels verals de quinze anys enrere.
Expedito, el seu nom. Ahí començaven algunes de les seues flaqueses. Els seus pares, d'hilarant fe catòlica combinada amb una creença ferma en el pragmatisme capital, així l'havien anomenat per ser el nominal del patró de les causes justes i urgents. Perquè anar-ne amb embuts? Expeditivament, directe i concís, sense borumballa.
Eixe nom fou per ell la primera pedra en la térbola senda de la sociabilitat. La resta ho completava una timidesa extrema. Els primers mesos a l'institut van certificar la derrota i des de llavors es va dedicar a evocar els seus desitjos. Fent honor a un dels altres atributs del seu nom, va expedir amb rapidesa la seua realitat i es va endinsar en un món de fabulacions. Absorbia i observava totes les revistes de cine i música possibles, tots els vídeos disponibles, tots els concerts al seu abast, fent seus els èxits dels altres. Coneixia al detall lo últim en la música indie i imitava el seu estilisme a la perfecció però tot això abonant el preu de la renúncia en la seua formació. Als díhuit ja treballava en una factoria automobilística i continuava acumulant aspiracions de vides alienes, preocupant-se tan sols per la seua imatge. Així, després de deu anys, havia polit un estil propi impecable amb una banda sonora àmplia i suggeridora. Una dècada sensera dedicada a conformar una cuirassa, això si, de lo mes chic.
Ara, ja en la trentena, havia expedit aquelles dèries, aquelles tribulacións i ell, Expedito, ho donaria tot per estar en eixa conversa a tres bandes de la taula del costat.
Un dels meus comptes pendents per a este any nou passa pels jutjats. Alguna que altra vegada, per allò de les obligacions laborals, ja he hagut de declarar davant d'un jutge i enguany espere tornar a fer-ho. Dic espere perquè jo, o millor dit la meua empresa, és la part agreujada i quan s'està en eixa posició la lentitud de la justícia per estos verals no és precisament una ajuda.
Testificar. Sempre havia relacionat eixa paraula a ser testimoni o a donar testimoniatge i, encara que açò també pareix vàlid, l'origen del vocable és mes correcte quan fa referència als "testimonis xicotets" (testis culus). Pareix ser que els romans juraven dir la veritat estrenyent-se els testicles amb la mà dreta. Així mateix, en els conclaves cardenalicis per a l'elecció del nou Papa, un cardenal pertanyent al citat conclave li tocava els genitals a l'elegit per a testificar l'autenticitat en la seua masculinitat i evitar així el possible frau de triar una dona.
Estant així les coses, la veritat és que no tinc massa esperances d'eixir ben parat en estos juís pendents i tenint en compte la lentitud i garantisme de la justícia en este país sóc conscient que molt poc, o res, trauré d'ells en positiu. Almenys seria una ajuda recuperar estes sanes costums del passat i, així, el que declare segur de la seua innocència i bon fer podrà disfrutar tranquilament d'un agradable palp de genitals. El infractor que delinquix rebrà, en canvi, una bona tocada d'ous.
El que no es consola és per que no vol. Bon any a tots.
